Pensaments en veu alta...

Per que quan agafo el bolígraf puc començar a escriure i el temps es detura? Per que un dia de vint-i-quatre hores es poden reduir a seixanta segons.. a seixanta instants irrepetibles e irreemplaçables quan em submergeixo en el plaer de la llengua, de l’escriptura, de la lectura? Per que crec, tinc la sensació de que fer tot aquest seguit de coses no es per res del món una pèrdua de temps quan tot un seguit de gent, irracional i beneita m’estan dient que ho és? Paraules sordes, crits sufocats, silenci. No, jo no vull convertir-me en algú més d’aquesta absurda societat d’avui dia. Jo no vull callar.
Les persones humanes: un conjunt de dròpols irracionals que deixen que qualsevol tipus de persona dirigeixi la seva vida i els indiqui que han de menjar, vestir i el que es pitjor de tot: que han de pensar en cada instant. Una societat de control, de consumisme, de superficialitat. Tot plegat sembla un gran circ. Miro al carrer, surto a Barcelona. Tothom corrent d’un lloc a un altre, la gent sembla saber on va, les persones decidides sembla que s’hagin de menjar el terra que trepitgen amb passes agegantades. Però, realment darrera de totes aquestes passes, darrera de tots aquests rostres de fredor, hi ha ni que sigui una espurna de seguretat en ells mateixos?, d’autoconeixement?, de personalitat?... Ara giro una cantonada, trobo un grup de nenes de la meva edat (si més no un any més petites). M’aturo al seu costat esperant que els enrabiats automòbils es deturin amb la llum vermella dels semàfors. Fujo uns instants dels meus pensaments per endinsar-me en la conversa que les meves veïnes estaven tenint i torno al món real. La samarreta que la noia rossa sabia comprat era genial, era exactament com la d’aquella model que el dia anterior havia sortit per la televisió, la noia morena del seu costat va emetre un petit xisclet... TRISTESA. Torno al meu món, els pensaments m’envaeixen una altra vegada, ho principal es torna secundari i ho secundari deixa de ser important. Felicitat; una utopia, un somni, quelcom que no puc arribar a tenir. Si pugues una samarreta fer-me feliç...