La felicitat de l'infant

Sec al parc, miro com els nens juguen i riuen. Rialles compartides que em fan somriure a mi i que m’empenyen a escriure. Un noi d’uns setzè anys juga amb ells. Els seus ulls brillen, estan plens d’innocència, d’aquesta tendre innocència que posseïm a la infantesa i que molt perdem a mesura que anem creixent. Ara agafen les bicis ara corren darrera la pilota, ara un nen cau i els altres corren a ajudar-lo... i tot ho fan rient! Que diferent el seu món! I que bé si deu estar en ell!
Marxo, vaig caminant tranquil·lament pel carrer. Un cúmul de persones passen al meu costat i intento imaginar-me com deuen ser les seves vides. Adults, ells ja no somriuen, van pel carrer mirant al terra, pensant en qui sap que problema o en tot el que han de fer l’endemà. I em pregunto si encara se’n recorden del que és gaudir d’una estona de plaer, de la sensació que se sent quan t’oblides de tot i et lliures a allò que tu més vols. Si encara queda als seus ulls una mica d’innocència de la que tenien quan eres infants...
Si tots poguéssim conservar aquell brillar d’ulls que teníem quan ens aixecàvem el mati de reis i veiem els regals...! si tots poguéssim conservar la tendresa i la innocència de quan érem infants...! Un somriure, una rialla i tots estaríem contagiats d’aquesta meravellosa felicitat! La felicitat de l’ infant, saver-se protegit!