Melancolia, nostàlgia, buidor, llàgrimes que corren galtes avall... silenci.
Sentiment d’enyorança, de solitud. Si tan sols poguéssim quedar-nos xerrant fins la matinada al terra d’un vell passadís mentre tots els altres dormen una vegada més. Si pogués escoltar la teva veu, els teus consells altra vegada. Si pogués simplement mirar-te als ulls, veure’ls plens de joia i sentir com audaços van escorcollant centímetre a centímetre dins el meu interior.
Tanco els ulls, t’imagino. Sento l’escalfor de les llàgrimes i se’m fan unes llàgrimes tan dolces... et sento a prop. Recordo moments i estones. Totes al teu costat, somric.
Escolto cançons, cançons que em parlen de nosaltres, de somnis futurs i de secrets amagats. Tendres cançons dedicades, et necessito.
Però entre nosaltres només existeix la distància. Quilòmetres i quilòmetres ens separen. Sé on ets, saps on sóc, però no puc arribar a tu, impotència.
Vull parlar-te, necessito parlar-te, però no puc fer-ho, no puc...
I em sento irònicament ofegada dins un món que sé ple d’aire.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Felicitats pel blog. És una bona oportunitat per escriure lliurement, un planter literari inigualable i un racó d'instants íntims sense comparació. Els teus escrits són vius, expresses el que sents i ho fas molt bé. Potser abuses un pèl dels punts suspensius ;-). Compartir diàriament el que escrius és créixer intel·lectualment, albirar un estel de fantasia i imaginació. No ho deixis, Marta.
Moltes gràcies pel post. A partir d’ara intentaré tenir en compte ho dels punts suspensius..! = ) Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada