… Hi ha un nen a terra. És fosc i ningú el veu. La gent passa pel seu costat, el toca, fins i tot de vegades el trepitja. Ell crida, demana ajut, però ningú li fa cas.
Se sent sol i sense ningú que li proporcioni una mica d’afecte, una mica d’estimació, ningú l’escolta, ningú es preocupa... I es comença a preguntar per que es troba tant sol al món sabent que hi ha milions de persones al seu voltant. I intenta aixecar-se i arrencar a córrer, però cada cop que es posa dret, algú li passa pel costat i l’empeny un altre cop a terra, i al tornar-ho a intentar, el tornen a empènyer. No vol rendir-se, però al final ho ha de fer, i resignar-se així a rebre els cops que un a un, dia a dia, la gent li anirà donant, fins que tot hagi acabat.

M'agrada...

M’agrada pensar que tot el que passa succeeix per alguna raó, que totes i cadascuna de les situacions en les que ens posa la vida ens fan aprendre alguna cosa nova.

M’agrada creure que de tot en trèiem quelcom bo, que fins i tot del patiment podem acabar donant gràcies.

M’agrada conservar l’absurda esperança de que algun dia tot anirà millor.

M’agrada somiar que la felicitat és pot aconseguir, i imaginar que no és només allò que tothom desitja i que ningú mai té.

M’agrada tenir ideals i per molt absurds que siguin, seguir-los i defensar-los fins al final perquè és allò en el que crec.

M’agrada ser independent sense haver de donar explicacions a ningú, i potser com mai ho he estat, és el que més desitjo.

M’agrada seure a escoltat una cançó, agafar un bolígraf i oblidar-me de tot, de tots...

M’agrada... m’agrada la meva petita bombolla de irrealitat on puc pensar, creure i inventar contes de fades sense que ningú no vingui a molestar-me.

Un cofre ple de records...

Moment de nostàlgia i de plors, potser avui és un d'aquells dies que tens de vegades en els que et sents sol. Un d'aquells dies en que efectivament, et necessito.
I només puc dir que et trobo a faltar, que necessito els teus consells, el teu somriure i la teva mirada, necessito una empenta que em faci seguir endavant, i unes paraules que em facin sentir segura de mi mateixa.
He tornat a obrir aquell cofre que guarda secrets amagats i que està ple d’estones nostres, ple de riures i de plors, ple de bromes i sobretot ple de records... Un bar, una estació, un parc...

T'enyoro..

El vaixell oblidat

Era al vell mig del poble, a un petit turonet es podia veure abandonada la construcció d’una casa en forma de vaixell. Era de nit i només la llum dels fanals permetia endevinar la seva figura. Tot i això es podia veure com les males herbes pujaven per damunt les parets i es ficaven entre mig de l’enreixat ple d’òxid. Es podia veure com les parets que havien estat blanques ara romanien plenes de pintades que els nens havien fet i que ningú s’havia molestat a treure. Es podia veure com a l’entrada de la casa hi havia una petita bústia de fusta on mai s’havia arribat a escriure cap nom.
La llegenda explica que la casa la havia fet construir un vell llop de mar, prometent a la seva muller deixar el vaixell per estar amb ella. El dia que havien d’entrar a viure-hi però, ell va decidir sortir a fer l’última sortida amb el vaixell i la mar se’l va empassar. Diuen els veïns del poble que en saber la tragèdia la dona va abandonar la casa sense llogar-la ni vendre-la, i que de tant en tant torna per seure a l’entrada i després de passar algunes hores allà marxa per on ve i no torna fins que passen uns anys.

Mestres de vida

Última setmana de casal d’estiu i com sempre faig una valoració de tot el viscut aquests vint dies. Moments de rialles, de jocs, de càstigs, petons i llàgrimes tot ben barrejat, confidències i secrets a mitges. Em pregunto si realment jo els hi ensenyo quelcom útil a tots aquests nens i nenes, i penso que realment són ells qui m’aporten tot el què sé. Ells són qui m’han fet reflexionar i qui m’han fet donar valor a tot allò que m’envolta; una abraçada, un somriure, un peto. M’adono que són ells els qui em fan somriure en un dia gris, els qui em donen ganes de viure i de tirar endavant encara que estigui molt cansada. M’adono de que són ells els qui de bon matí em transmeten tota aquesta energia que els caracteritza, els qui al acabar la tarda amb una sola abraçada són capaces d’arreglar tot un dia de malifetes. M’adono de que són ells els qui posseeixen l’únic bri d’innocència que queda en aquest món, són ells els qui tenen la capacitat de veure en un palet de pa un raspall de dents, són ells els qui poden inventar història rere història i mai repetir-ne cap, són ells els qui sense voler-ho captiven el teu cor i la teva ànima per no deixar-los anar mai. Són ells, són únics, són nens, són mestres de vida.

I com una bona companya sempre diu: "Si és que són lo más bonito!Si no fuera por ellos..."

∂єcιѕισиѕ

Decisions, odio prendre-les. Haver d'escollir entre una o altre cosa, haver de pensar quina de les dues opcions serà l'encertada, mai arribar a saber si l'altre opció era millor, el que hagués passat... i el que és més important: haver de dir que NO. Mai hauríeu desitjat saber que passa si en comptes de fer una cosa fas una altra? Saber com és el final d'una història per poder escollir així si començar a llegir-la o no? Mai us heu penedit d’una decisió presa molt a la lleugera o pel contrari d’una decisió que véu pensar molt i al final va ser errada?
És la vida una constant decisió, una constant exclusió d’opcions, un no saber que passarà... és la vida, una història sense final.

Després de tots aquests anys i encara que sigui una part important de mi, he de dir adéu a aquell esport que sempre romandrà al cor.

I ℓ σ ν є т н ι ѕ g α м є . . . ( L )