Mαяcαтѕ Pєя ℓ' eѕρєяιт

Sis trenta del matí, després d’haver dormit unes cinc horetes i d’haver-me donat una dutxa ben freda em dirigeixo a agafar l’autocar que ens portarà al nostre destí: Tarragona. Una trobada de joves cristians, "l'Aplec de l'Esperit".

En començar el viatge només som sis persones, però poc a poc l’autocar es va omplint i l’ambient es torna càlid i alegre. Arribem al punt de trobada entre galetes, coca i rialles i un cop allà ens donen un distintiu i ens condueixen als “tinglats” (així es deien).

Balls per la benvinguda i després a investigar! Busquem desesperadament uns lavabos i... volem, No! NECESSITEM un cafè!!! Anem a una paradeta de la fira d’entitats on ens expliquen diverses coses sobre el tercer i quart món. Fem una petita estona d’oració i després anem a veure el concert del Padre Johny (tot un espectacle l’home...), signatures, fotografies i ja se’ns ha fet l’hora de dinar. Seiem a una ombra i petem la xerrada fins que arriba l’hora d’anar al tinglat on es realitzarà el concert de Marcats per l’Esperit. Saltem, ballem, cantem i ens ho passem genial! Estic contenta perquè no només m’ho estic passant bé sinó que a més he conegut a nois i noies que tenen Fe en Déu i no tenen por de cridar-ho. Acaba el concert i arriba l’eucaristia, més canços, primera i segona lectura, la pau... Quan ens adonem ja ha acabat!

De tornada a l’autocar riem més i més i no podem parar, fem el resum de la jornada i en queda una bona experiència, ens ho hem passat bomba. Poc a poc l’autocar es torna a buidar i quan ens adonem tornem a ser les sis que havíem pujat a Badalona però ara si, baldades. Tot ha estat bastant ben preparat, em pogut tenir un ambient de festivitat i alhora d'oració qui sap si dintre d'uns anys hi tornarem.

Només queda donar gràcies a tots aquells qui ho han fet possible!

~ [ ιмρяσνιѕαит ] ~

I’m here listening your song and missing you...

I’m here closing my eyes and imagining your face...

I’m here thinking in our moments together, in all the special moments…

I’m here wishing see you soon, talk to you, laugh with you…

I’m here knowing it can’t be possible, knowing you’re far away…

I’m here sitting in front my desk and thinking you’re sitting somewhere too…

I’m here writing some lines to you, lines that you will never read…

After all, I’m here and you’re in my mind. That’s enough to make me smile, to make me feel better… just your memory is enough.

I still miss you...even if years pass.

ѕα∂иєѕѕ,,

I com tot a la vida hi ha dies i dies. Últimament els meus dies són d'aquests en els que viatges al terra, d'aquests en els que et dones la gran bufetada i quan et vols adonar: quin horror! Un altre cop has de lluitar per pujar a la superfície. Si és que pots, i és que estàs tan enfonsada...
És per això que només escric coses tristes i pel general poc optimistes, perquè com bé sabeu tots aquells que em llegiu, aquest és el meu petit món. On si no aquí he de desfogar-me? Cóm si no escrivint? M'agradaria poder escriure quelcom diferent, alegre i original, però què he de fer si només em surten aquest tipus de pensaments? Què he de fer si cada matí desperto sentint-me bé i uns minuts després ja torno a sentir-me buida, malament i fastiguejada? Per més que ho intenti no puc evitar sentir-me així... no puc evitar aquest sentiment, aquesta opressió al pit i al cap, aquesta angoixa i aquestes ganes de plorar, de llençar-ho tot a pastar fang i acabar amb el que m'envolta. Com m'agradaria poder trobar quelcom que em dones forces. Com m'agradaria passar aquesta etapa de la vida i poder pensar amb un somriure als llavis com al final va valer la pena passar per els moments durs perquè al final tot va estar recompensat. Poder saber que hi ha quelcom al final pel que lluitar, saber que hi ha un final i que és un final feliç, però feliç de debò.
Com m'agradaria ser només per un cop... un porc satisfet.

яєℓαт ιι,,

Va sortir per la porta, era un dia normal com ho podia ser qualsevol altre, però en sortir de l'edifici li sembla que els núvols negres havien de caure a sobre seu. Va posar-se la ràdio i va decidir que aquell dia aniria caminant fins l'estació de tren, i si plovia pel camí, millor! Sonava una cançó dels gossos, la lletra deia quelcom semblant a: m'agradaria poder fer-ho millor, m'agradaria poder ser molt millor. Li va venir al cap la conversa que havia tingut l'altre dia amb la seva mare. Li havia dit que no li podia prometre que canviaria, que no podia dir-li que tornaria a ser el de sempre perquè no ho faria, i tot seguit havia marxat de l'estança. Ara se'n penedia d'haver-la tractat malament, però estava tan cansat del tema... Ell no sabia com podia tornar a ser el de sempre, no sabia com canviar. Ja ho havia intentat tot i creia que era massa tard. Mai podria tornar a ser el que era.
El clàxon d'un cotxe el torna a la realitat. Un cop més i sense haver-se'n adonat es va trobar davant l'estació, i esperant-lo la seva colla d'amics. Va reflexionar i va pensar en com tenia d'après el recorregut que feia cada dia Potser era allò el que l'envaïa; el tedi, la monotonia. Potser d'alguna manera estava avorrit de la gent de sempre, dels llocs de sempre...potser...

∂єcєρcισиѕ,,

Portes tota una vida a la mateixa escola, amb els mateixos companys i els mateixos professors. Penses que tots aquests anys de convivència diària fan que poc a poc, la gent es conegui ni que sigui una mínima part. Però de cop i volta, un dia t'adones que vas ben errada.
El professorat escolta que tu has donat una contestació grollera i fora de mare a una persona del centre. Ni tan sols es plantegen la possibilitat de que tu no hagis estat que ja han assumit que has estat tu la persona mal educada que ha contestat d'aquesta forma. I jo ximple de mi em pregunto si realment algun cop han arribat a saber més o menys (menys que més) com sóc... Sempre m'he considerat una bona nena, potser no sóc noia d'excel·lent però procuro ser correcte i sobretot pacífica. Sempre he dit amb orgull que el meu cole és el millor i que mai marxaria de ell. Sempre he pensat que els docents del centre coneixien més o menys com és cada persona, que estaven més a prop de tu que en molts altres centres, que era diferent, especial... que la gent ho feia diferent i especial! Sempre, fins ara.
Ja fa un temps que no paro d'endur-me decepcions pel que fa a aquesta, la meva antiga idea, per part d'unes i altres persones. Ara potser és l'hora d'acceptar que realment estava equivocada, és hora de ser realistes i saber que és només un més, mediocre com quasi tots.

υиα.cℓαѕѕє.∂є.fιℓσ

Darrerament ha classe de filosofia hem estat tractant els temes de la moral, dels principis universals, de l'autonomia, de la heteronomia... Tot plegat ha fet que se'm plantejin diverses preguntes per les que encara no he trobat una resposta que em faci el pes. Espero poder tenir un petit oassis de tranquil·litat i arribar així a una conclussió adient per a totes aquestes preguntes que em ballen pel cap. De moment estic en "resset". Ens llegim!

p.D: una de les frases que m'ha fet reflexionar més ha estat: "controlar els impulsos per adaptar el comportament a allò que s'espera de nosaltres en la societat que ens envolta." No hi ha més, aquesta afirmació és en essència una veritat pura.