Ahir era el meu aniversari, un dia més, d’un mes més, d’un any més... o al menys això pensava que seria el dimarts per la tarda. He de dir, que va resultar quelcom més, va resultar imprevisible, inesperable i sobretot, agradable.
Dimarts per la tarda va començar tot, i és que, encara que una mica avançat l’equip sencer amb entrenadors inclosos van fer-me una petita sorpresa. Re a dir, cara de ximpleta i sorpresa inigualable al veure que no s’havien oblidat de que l’endemà era el meu aniversari. Alguna llàgrima, un brindis amb cava, un regalet... i com a premi un entreno “pachanga”.
Les dotze s’apropaven cada cop més i els ulls se’m tancaven. Vaig decidir anar al llit amb el bon sabor de boca que tenia de la sorpresa. Un cop al llit, es van fer les dotze i el mòbil va començar a sonar. Cada minut m’arribava un missatge i el meu somriure i la meva alegria poc a poc van anar engrandint-se fins a convertir-se en un somriure de felicitat. Sentir-se important, sentir-se estimada, sentir-se bé...tots necessitem que els nostres actes siguin reconeguts i que de quan en quan ens diguin t’estimo, i jo, com tots, també ho necessito. Al final vaig anar a dormir a les 12.15... i amb un benestar inigualable.
El gran dia havia arribat, em vaig aixecar amb els ulls encara tancats i a palpentes vaig obrir el llum. No tenia ganes de parlar i havia d’anar a la dutxa, però vaig decidir entrar a l’habitació de mons pares... tots tres al llit com quan era una nena i anava corrents a la seva habitació a ficar-me sota els llençols perquè tenia els peus freds, m’encantava. Se’m llença’n a sobre tots dos, em petonegen...me’ls estimo. Escolto a ma germana fer un intent de parlar des de la seva habitació i vaig a donar-li la tabarra a ella també, després, vaig a cole.
En arribar enxampo a uns amics dibuixant a la pissarra un immens: “felicitats marta”. No entro a classe, em moro de la vergonya i veig a les nenes que s’apropen corrents i em salten a sobre. Un altre cop aquella sensació... sentir-se estimada. Camino pel passadís fent petons a tothom, tothom em felicita i jo que pensava que ningú se’n recordaria. En seure a la taula la veig plena de llapis i d’escrits.
A l’hora següent puja una amiga que em porta un regal, m’encanten els seus regals, sempre són fets per ella, re de materialisme! Però no me’l deixa obrir, no fins arribar a casa, i plego a les 14.30!!!!!! S.O.S!
Continua el dia, i tot va genial, em sento bé. Amb el grup de confirmació ens fem algunes fotos i riem, marxem cap a casa, menjo i vaig a la dentista. En torna vaig a veure una amiga entrenar i rebo un altre regalet. GENIAL!! Un coixí fet amb una foto nostra i un quadre pintat per ella!! (Una altra que sap que m’encanten les coses no materials J ). Marxo i em trobo amb un amic, ell també té un regalet per mi! No m’ho puc creure!!!! Examen de l’acadèmia, “speaking”, tot bé i jo parlant amb fluïdesa, l’examinadora és molt maca i les preguntes fàcils, prova superada!
En arribar a casa trobo a els tiets, han vingut a veurem, no s’han oblidat! J Després comença a sonar el telèfon i semblo la central de trucades, no m’agrada parlar per telèfon però... avui estic de bon humor! Sopar especial, pastis fet per ma germana (els fa boníssims per cert) brindis, bromes, rialles i més regalets, estic contenta i no m’importa fer ximpleries, només vull que els demés riguin amb mi!
S’acaba el dia i amb ell les emocions fortes, o això pensava... A l’endemà, és a dir, avui, arribo a classe i em trobo una noteta a la taula, un joc. Ves al lavabo i mira a sobre de l’assecador, corro i trobo una altra: “Ara busca a l’extintor...però de quin pis?!” Busco al del nostre i evidentment és allà, ufff quin ensurt! “Busca a la Bea, te una cosa per tu”, “Busca aquesta taquilla i haurà alguna cosa”, “Busca aquesta combinació i trobaràs el que tant desitges”, “FELICITATS, ES AQUÍ”, després de anar corrent per tot el col·legi i que la gent em mires de forma estranya, trobo el que tant buscava. I altre cop no és re material. Un escrit, unes 3 pàgines, un escrit que em porta molt records, records de la infantesa, records d’un col·legi ja mig oblidat, records que em fan somriure i records que em fan plorar.
I ja acaba el dia i puc dir que estic contenta, el meu aniversari ha durat dos dies! I he tingut tantes sorpreses... Només em queda donar les gràcies un cop més a totes les persones que heu posat en mi tota aquesta alegria, tota aquestes ganes de viure, tota aquesta il·lusió. A aquella gent que m’ha demostrat que m’estima i a la que jo també estimo, a tots els que heu fet aquests dos dies possibles, Gràcies.
