Quan sents que tot arriba a la fi del seu destí, quan encara que busquis i busquis no trobes la solució a un problema, quan els camins de dues persones se separen sense poder evitar-ho perque la relació fa més mal que bé... Llavors, et veus com a naufrag a mar terbola, com a infant que s’ha perdut en uns grans magatzems i et pares a mirar que estas fent amb la teva vida.
I com a protagonista de la teva propia pel·lícula tornes anys enrere i penses en totes les oportunitats que has deixat passar sense més, en totes les vegades que t’has ofegat en un got d’aigua, en tots els instants que has cregut enfonsar-te i en els que al final de tot has aconseguit surar. Penses en totes les persones que han passat per la teva vida, en els que ja no hi són per uns o altres motius, i en els nouvinguts. Penses en tots aquells que sempre han estat i et preguntes si el dia de demà també seguiran al teu costat. T’ho preguntes perquè recordes totes les promeses fetes a aquells que ja no hi són, penses en tots els somnis i tots els viatges futurs que has somiat fer i mires al teu costat i veus que totes aquestes promeses s’han fos. T’adones que només era un joc de nenes que creien que sempre havien d’estar juntes, per sempre. I ara estas creixent, i no tens temps per res, i aquestes promeses no tenen cabuda dins els teus plans i recordes tots els moments viscuts amb aquestes persones i les anyores, però saps que és millor així.
I sé que la vida és com un tren, que els passatgers que t’han d’acompanyar aniran pujant i anirant baixant però que mai es quedaran per sempre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada