Mestres de vida

Última setmana de casal d’estiu i com sempre faig una valoració de tot el viscut aquests vint dies. Moments de rialles, de jocs, de càstigs, petons i llàgrimes tot ben barrejat, confidències i secrets a mitges. Em pregunto si realment jo els hi ensenyo quelcom útil a tots aquests nens i nenes, i penso que realment són ells qui m’aporten tot el què sé. Ells són qui m’han fet reflexionar i qui m’han fet donar valor a tot allò que m’envolta; una abraçada, un somriure, un peto. M’adono que són ells els qui em fan somriure en un dia gris, els qui em donen ganes de viure i de tirar endavant encara que estigui molt cansada. M’adono de que són ells els qui de bon matí em transmeten tota aquesta energia que els caracteritza, els qui al acabar la tarda amb una sola abraçada són capaces d’arreglar tot un dia de malifetes. M’adono de que són ells els qui posseeixen l’únic bri d’innocència que queda en aquest món, són ells els qui tenen la capacitat de veure en un palet de pa un raspall de dents, són ells els qui poden inventar història rere història i mai repetir-ne cap, són ells els qui sense voler-ho captiven el teu cor i la teva ànima per no deixar-los anar mai. Són ells, són únics, són nens, són mestres de vida.

I com una bona companya sempre diu: "Si és que són lo más bonito!Si no fuera por ellos..."