L’altre dia, a l’escola, ens van parlar del carnaval i de les mascares, però no d’aquestes mascares que ens disfressen per un dia i després guardem, sinó d’aquelles mascares que portem dia a dia a la nostra vida quotidiana i que impedeixen als altres veure com som realment. Mascares que sovint molta gent té i a les que un s’acaba acostumant.
I diu la M. Teresa que les mascares són dolentes (i per a què enganyar-nos, jo a aquesta dona la tinc en consideració), però ara no puc estar d’acord amb ella. No aquesta vegada.
M’agrada la meva mascara, la meva petita cuirassa. És feta a mesura i de metall, m’agrada poder tenir-la, poder posar-me-la quan ho necessito i treure-me-la quan estic tota sola. M’agrada les oportunitats que hem dona i li agraeixo totes les vegades que m’ha ajudat.
La meva mascara em serveix per a tantes i tantes coses... amb ella puc amargar sentiments i sensacions i fer que ningú no noti com estic. Amb ella puc evitar preocupacions inútils a aquells qui m’envolten. Amb ella tinc el poder d’escoltar als demés encara que jo tingui altres mil mal de caps, puc oblidar-me del “jo” per fixar-me només en el “tu”. Amb la meva petita cuirassa tinc la oportunitat de descobrir que no sóc la única que esta trista, preocupada o nostàlgica, em fa sortir de mi, em saber que no visc en un món tan negre com de vegades crec.
I diu la M. Teresa que les mascares són dolentes (i per a què enganyar-nos, jo a aquesta dona la tinc en consideració), però ara no puc estar d’acord amb ella. No aquesta vegada.
M’agrada la meva mascara, la meva petita cuirassa. És feta a mesura i de metall, m’agrada poder tenir-la, poder posar-me-la quan ho necessito i treure-me-la quan estic tota sola. M’agrada les oportunitats que hem dona i li agraeixo totes les vegades que m’ha ajudat.
La meva mascara em serveix per a tantes i tantes coses... amb ella puc amargar sentiments i sensacions i fer que ningú no noti com estic. Amb ella puc evitar preocupacions inútils a aquells qui m’envolten. Amb ella tinc el poder d’escoltar als demés encara que jo tingui altres mil mal de caps, puc oblidar-me del “jo” per fixar-me només en el “tu”. Amb la meva petita cuirassa tinc la oportunitat de descobrir que no sóc la única que esta trista, preocupada o nostàlgica, em fa sortir de mi, em saber que no visc en un món tan negre com de vegades crec.
4 comentaris:
Tots en portem, de màscara; la necessitem, Què seria de nosaltres si no poguéssim amagar aquella part que no volem ensenyar a ningú més? Les nostres febleses, les nostres debilitats, resten amagades en el fons del nostre "jo" perquè ningú les pugui trobar...però millor no enganyar-se, tard o aviat, tots trobem algú que és capaç de veure més enllà de la nostra cuirassa i és llavors quan realment sentim la nostra feblesa.
Marta? Marta? Que hi ets? Marta¡ No deixis d'escriure, em sents?... ;)
B7's, badalonina.
El comentari anterior és meu i només meu. Aquests del Blogger comencen a perdre l'enteniment. Disculpa¡
Hola de nou!!
Si que sóc viva encara però hi ha un petit problema! xD Bueno, en realitat són dos: de temps i de privacitat.
Quan escric ho he de fer a la meva habitació i després passar-ho amb el "pen" a aquest ordinador i no sé perquè estranya rao no em funciona l'USB ara.. espero poder tornar a penjar els escrits que vaig acumulant aviat!
Salutacions amic!
Publica un comentari a l'entrada