El pensament, la ment humana, murs infranquejables que ningú no pot enderrocar. Cavil·lacions, fluxos d’ idees, de sentiments, d’emocions... Qui pot dir que pensa qui? Quelcom insospitable i indubitablement confús. Que som sinó els nostres pensaments? Que som sinó les nostres paraules? On és el nostre límit sinó en els límits del nostre llenguatge? Transparències projectades en fosques parets, veritats a mitges o mitges veritats, ningú si no nosaltres mateixos podem saber qui som. Ningú si no nosaltres mateixos podem arribar a conèixer la nostra vertadera essència, l’essència del nostre existir. Això es quelcom indubtable, irrefutable. Però, realment podem arribar a conèixer-nos amb certesa, sense absència de dubte?, sense vacil·lar a l’hora de predir com actuarem, que direm i quan ho farem? Realment podem arribar a la nostra pròpia veritat universal? Podem escorcollar dins el nostre interior i que arribi el moment en que no hi hagi cap tipus d’amagatall en ell per a nosaltres?
Impensable i impossible utopia, paradís somiat i desitjat per alguns el poder saber i evitar reaccions i sentiments que escapen del nostre control...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada