dilluns, 19 de febrer del 2007

La Soledat


Freda i dura pluja que cau lentament i que sense deixar que te n’adonis et mulla fins arribar als ossos i fa mal. Soledat imposada, exili no voluntari, pèrdua o abandonament?
Re és per sempre, tot té un final... potser el nostre final ja fa temps que hauria d’haver arribat.
Trista nostàlgia, pensaments oprimits, llàgrimes plenes de sentiments i records. Moments inoblidables, somnis compartits, milers d’instants que no puc comprimir, cançons, escrits i àlbums plens de fotografies que mai cauran en l’oblit.
I escoltant Laura Pausini penso en el que vindrà després i no puc imaginar-ho però tampoc puc pensar en seguir així.

“Solo un corazón con alma de metal en esa niebla gris que envuelve la ciudad.
Ni la distancia enorme puede dividir dos corazones y un solo latir.
Si tu no sabes cuanto mal te hara la soledad.
Tratando solo de olvidar, no es nada facil de verdad, en clase ya no puedo más.
Es imposible separar así la historia de las dos, la soledad entre los dos, este silencio en mi interior.
La soledad...”

Promeses de nenes, amistats que mai havien d’acabar, contes de fades...



* . . . f α я у т α ℓ є ѕ ∂ σ є ѕ и ' т є χ ѕ ι ѕ т . . . *

1 comentari:

Pedra Lletraferida ha dit...

"You'll neve walk alone, Marta!"... ;)
Ens llegim, ni que sigui sota un paraigues.
Salutacions cordials.