L’ombra de la figura admirada…

Com ja sabeu la majoria dels que em coneixeu una mica, m’apassiona escriure. Les lletres, les paraules, són buides de significat per si soles. Però, quan de valor tenen després d’unir-les, d’entrellaçar-les, de dotar-les dels teus propis sentiments. Quina bellesa, quin goig escoltar una bonica poesia, un breu relat o fins i tot un petit text. Quina alegria poder compartir-les amb els demés! I jo, bleda de mi, fins ara havia estat amagant aquests, meus tresors, els meus petits escrits, el meu petit món. Però... ja prou! Que n’he de fer de totes aquestes idees si no compartir-les? Dels pensaments, dels sentiments, que n’he de fer?
Una ombra, absència de llum en mig la claredat. L’ombra de la figura admirada, per mi, absència de foscor en mig la negror. Aquesta ombra, l’ombra d’una figura que m’ha empès a escriure, una figura de la qual no en sabia re, d’ ella ignorava fins i tot la seva petita existència. Del no-res, vaig veure com apareixia al meu petit univers aquesta figura, la figura d'una persona inquietant, sàvia, interessant, digne d’escoltar i a qui no li feia por parlar. Una persona admirable i que dia rere dia, classe rere classe m’ajudava a fonamentar alguna de les meves idees i destruïa a la vegada altres per construir-ne després de noves. Que tenia i té la capacitat de deixar-me durant una hora sencera bocabadada i captivada. Algú que ha obert les portes d’aquest, el meu petit món, a tots vosaltres, amb el simple fet de convidar-me a escriure. Per això des d’aquest, un petit univers creat amb constel·lacions i cometes artificials fetes a la meva mida, vull donar-li les gràcies (unes gràcies simbòliques ja que mai arribarà a saber d’aquest escrit), a aquesta figura anònima que aconsegueix dia rere dia que els meus horitzons es vagin aclarint.