Ahir, passejava per la meva ciutat sense voler anar en lloc, sense un rumb fixa. Caminant al meu costat, una amiga, recordant-me com ens havíem conegut.
Ja fa tres anys des que varem parlar per primer cop, tres anys i sembla que fos ahir!
La nostàlgia m’envaeix, penso en tot el que m’ha succeït, en totes les persones que han passat per la meva vida, en tots els records tancats dins el cor, en tots els moments viscuts, en tots els sentiments... I me n’adono que els anys no te’ls torna ningú, que els moments només són això: instants que acaben desapareixent i que per molt que ho desitgem mai tornaran. Me n’adono de com era fa tres anys i em miro al mirall per intentar esbrinar com sóc en l’actualitat. Com una petita llavor, he anat creixent i germinant poc a poc fins ara, fins convertir-me en qui sóc ara mateix, però només una figura borrosa es desdibuixa davant meu. Què queda de la nena que abans era? Qui sóc? Què serè? Futur incert i desconegut però a la vegada proper. I penso i passejo i parlo amb la meva amiga i ens expliquem milers de coses, i veig com a mesura que passa el temps anem creixent l’una al costat de l’altra i encara que em sembli estrany aquella nena que un dia vaig conèixer ja no és una nena, i m’entristeix i a la vegada m’omple d’orgull... si, estic orgullosa d’ ella.
Acaba la tarda, he de tornar al món real, ens acomiadem i li dono les gràcies per la fantàstica tarda que m’ha fet passar, una tarda que espero poder tornar a recordar dintre d’uns anys.
Gràcies amiga pels moments viscuts, tu ja saps qui ets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada