я є f ℓ є χ ι σ и ѕ,,

Bé, avui fent un repàs a tots els escrits penjats fins ara, m’he adonat una mica de la meva evolució. I m’agradaria donar les gràcies. Gràcies a aquelles persones que m’han donat consells (Enric, Pedreta...). Gràcies als ànims de la gent que posteja (Tals, Uribetty, Sygrid, Berta, Trowa, Jonatan...TOTS!) i gràcies a tots aquells que sé (encara que no postejin) que segueixen el bloc dia a dia! Gràcies a ma germana perquè va tancar-me una porta per obrir-me un finestral! (ara tinc internet a la meva habitació).
Perquè realment en encetar aquest blog vaig crear un gran univers, un univers propi fet a la meva mesura, un univers paral·lel com bé dic a la entrada, on puc fugir de tot i trobar-me amb mi mateixa i amb els meus pensaments. Un univers que em permet expressar-me, que em permet dir tot allò que mai diria, tot el que penso, tot el que sento, tot el que sóc.
I espero, que aquest “estel” que en el seu dia vaig posar a volar i que conte tants somnis i tantes il·lusions, segueixi suran al mar del cel blau. Espero que segueixi cercant aquesta inmensitat sense defallir, sense descoratjar-se. I que vagi sempre més i sempre millor, com des de ben petita m’han ensenyat: sempre Excelsior.

“ ριєиѕα αℓтσ, ѕιєитє нσи∂σ, нαвℓα ¢ℓαяσ ”

Mentre escolto Snow Patrol - Chasing Cars.

Una classe de Filo,,

Text escrit el 24 de febrer del 2007.

Aquests dies, a classe de Filosofia, hem estat tocant el tema del multiculturalisme i les diferents etnies. Evolucionisme unilineal, neoevolucionisme multilineal, multiculturalisme, actitus més freqüents davant de la diversitat cultural... És un tema actual i amè, un tema que dona molt de marge i que fins i tot ens va permetre fer un petit debat improvitzat a una de les hores de classe. I per sorpresa meva vaig poder veure actituds i pensaments de tota mena respecta a l’immigració i el multiculturalisme. Vaig poder veure opininons més o menys fonamentades i també vaig poder escoltar arguments que no tenian ni cap ni peus. Vaig poder veure la intolerancia per part d’alguns dels meus companys davant el multiculturalisme i la tolerància i el respecte per part d’uns altres. Es van dir moltes coses i es van parlar de moltes altres. Va haver-hi gent que no va parlar, gent que jo sé, adopta una actitud racista davant d’aquestes situacions. I també va haver-hi gent que va expressar el seu respecte cap a les altres cultures i va votar per la convivència i el diàleg entre aquestes.
M’atreviria a dir, que tots estavem molt submergits en el tema, tots voliem donar el nostre punt de vista i la nostra opinió, tots voliem tenir la paraula i voliem expressar-nos. Tots menys un noi... a primera fila, creuat de braços i amb el cap entre ells, un noi Colombia i Amèrica, un noi que no se sentia d’enlloc perque mai havia viscut permanentment a cap pais. Algú s’havia fixat en ell? O només jo m’estava preguntant com es sentiria a tots aquests comentaris que d’una o altra manera l’afectaven tant? Tots parlavem de com ens sentiem amb la vinguda d’immigrants, tots jutjavem i opinavem, tots... menys ell. Potser ell era la persona indicada per explicar-nos la dificultat que té una persona per a sentir-se acceptada per una cultura diferent a la seva, potser ell ens podia explicar com se sent un fora del seu lloc d’origen, potser ens podia fer comprendre i veure ho dificil que ha de resultar tot plegat.
Sortim d’escola i passejem, li dic que l’he vist molt callat i li pregunto que pensava, ell em contesta amb una simple frase i canvia de tema: “El que deieu tots allà, m’ho estaveu dient a mi”. No vaig voler dir re més al respecte, només seguia preguntant-me si els demés de la classe s’havien adonat també d’aquest fet.

Les mascares

L’altre dia, a l’escola, ens van parlar del carnaval i de les mascares, però no d’aquestes mascares que ens disfressen per un dia i després guardem, sinó d’aquelles mascares que portem dia a dia a la nostra vida quotidiana i que impedeixen als altres veure com som realment. Mascares que sovint molta gent té i a les que un s’acaba acostumant.
I diu la M. Teresa que les mascares són dolentes (i per a què enganyar-nos, jo a aquesta dona la tinc en consideració), però ara no puc estar d’acord amb ella. No aquesta vegada.
M’agrada la meva mascara, la meva petita cuirassa. És feta a mesura i de metall, m’agrada poder tenir-la, poder posar-me-la quan ho necessito i treure-me-la quan estic tota sola. M’agrada les oportunitats que hem dona i li agraeixo totes les vegades que m’ha ajudat.
La meva mascara em serveix per a tantes i tantes coses... amb ella puc amargar sentiments i sensacions i fer que ningú no noti com estic. Amb ella puc evitar preocupacions inútils a aquells qui m’envolten. Amb ella tinc el poder d’escoltar als demés encara que jo tingui altres mil mal de caps, puc oblidar-me del “jo” per fixar-me només en el “tu”. Amb la meva petita cuirassa tinc la oportunitat de descobrir que no sóc la única que esta trista, preocupada o nostàlgica, em fa sortir de mi, em saber que no visc en un món tan negre com de vegades crec.

Cap al tard...

Ahir , cap al tard, devien ser les vuit trenta, em dirigia a entreno quan pel carrer vaig trobar un grup de persones que estaven al costat de la vorera envoltant a una persona que romania a terra estirada. Entre la gent vaig poder veure el cos d’una dona que estava patint un atac d’epilèpsia. Impactada em vaig estremir i un nus em va pujar a la gola, però no em vaig deturar, ja hi havia gent al voltant de la dona atenent-la i com no, tafanejant. Crueltat morbosa, l’ésser humà esta indirectament relacionat amb aquestes dues paraules.
Vaig anar fins a la pista de bàsquet i per culpa d’una mala passada del meu turmell, no vaig poder entrenar. Vaig quedar-me a mirar l’entreno fins que pleguessin. Fora d’observar el joc vaig estar pensant tota l’estona, rumiant com estaria la dona. Estava capficada en la imatge que acabava de veure i que m’havia fet pensar en la mort, en la seguretat de que tots tindrem una i en moltes altres coses. I és que, hi ha tantes coses a la vida, tantes!! I només una de ven segura, que un dia tot acabarà, tot... I confesso que la mort encara em fa una mica de por, que em paro a mirar el pas dels meus dies, que pocs han estat fins ara, i espero que hi hagin molts més, per poder-los aprofitar. I penso en tota la gent que hi ha al món amb malalties i problemes i en com m’agradaria poder ajudar a tothom, i em miro de dalt a baix i començo a riure. Ric perquè només sóc una nena amb ganes de menjar-se al món i de sentir-se útil. Ric perquè somio en trobar algun dia una solució per a tot i ni tan sols sóc capaç de trobar les solucions als meus propis mal de caps. Ric perquè vull arribar lluny i encara no sé que vull estudiar ni que faig estudiant el que estudio. Ric de mi i dels meus somnis encara que sé que sense ells no tindria motiu per aixecar-me als matins, per viure.
Em ve un altre cop el flash de la imatge que a quedat gravada amb foc als meus pensaments i em quedo mirant la negra nit, el cel buit d’estrelles. El meu entrenador s’apropa, em pregunta si estic bé i em demana ajuda per recollir les pilotes. Ja eren les deu, l’entreno havia finalitzat, feia fred i tenia ganes de tornar a casa, recullo i marxo a un altre indret amb els meus pensaments.


T'ho dedico Twin... 'cause we are only litlle princess with lots of dreams...*

TR...

Avui a l’escola els meus companys de 2n de Batxillerat han exposat els seus treballs de recerca. Pels passadissos podia veure cares de nervis i angoixa del qui encara no l’havien presentat i cares de tranquil·litat i alegria per a aquells que ja s’ho havien “tret de sobre”. Al principi, tots estaven nerviosos, no paraven de donar-li voltes a tot allò que havien de dir i explicar i només deien que volien acabar-ho, bé o malament però la qüestió era enllestir-ho tot d’una vegada. Hi ha hagut treballs de tota mena... des de la investigació de la metamorfosi dels cucs de seda fins a ((i he de dir que aquest treball m’ha agradat molt)) la hipòtesi sobre la utopia.
Tots han estat d’allò més variats. Alguns més amens que d’altres però tot va depenent de la persona.
I penso ( jo sempre pensant...), i veig que dintre d’un any jo estaré allà, on ells són ara. I un conjunt d’alumnes m’estaran mirant, avaluant, jutjant. I haure d’exposar tot allò que he après en la meva tasca investigadora. I hauré de resumir en una breu estona tot el treball de gairebé un any...
I m’atabalo!! Quin tema podria fer? Quelcom que m’importes i que a més pugui agradar a la gent que m’escolta! Original i a la vegada correcte. Ni massa antic ni massa innovador. Quants requeriments i que poques idees!!! I quan ens començaran a parlar del tema? Ens ajudaran a escollir? Ens donaran idees? Ufffffffff
Massa preocupacions per una estona tan curta. Acabo per decidir que ja m’ocuparé de decidir-ho tot quan sigui el moment. Sacava el pati, torno a l’aula on era i em disposo a escoltar una altra exposició... aquest cop de bàsquet, m’encanta.

La felicitat de l'infant

Sec al parc, miro com els nens juguen i riuen. Rialles compartides que em fan somriure a mi i que m’empenyen a escriure. Un noi d’uns setzè anys juga amb ells. Els seus ulls brillen, estan plens d’innocència, d’aquesta tendre innocència que posseïm a la infantesa i que molt perdem a mesura que anem creixent. Ara agafen les bicis ara corren darrera la pilota, ara un nen cau i els altres corren a ajudar-lo... i tot ho fan rient! Que diferent el seu món! I que bé si deu estar en ell!
Marxo, vaig caminant tranquil·lament pel carrer. Un cúmul de persones passen al meu costat i intento imaginar-me com deuen ser les seves vides. Adults, ells ja no somriuen, van pel carrer mirant al terra, pensant en qui sap que problema o en tot el que han de fer l’endemà. I em pregunto si encara se’n recorden del que és gaudir d’una estona de plaer, de la sensació que se sent quan t’oblides de tot i et lliures a allò que tu més vols. Si encara queda als seus ulls una mica d’innocència de la que tenien quan eres infants...
Si tots poguéssim conservar aquell brillar d’ulls que teníem quan ens aixecàvem el mati de reis i veiem els regals...! si tots poguéssim conservar la tendresa i la innocència de quan érem infants...! Un somriure, una rialla i tots estaríem contagiats d’aquesta meravellosa felicitat! La felicitat de l’ infant, saver-se protegit!

Pensaments en veu alta...

Per que quan agafo el bolígraf puc començar a escriure i el temps es detura? Per que un dia de vint-i-quatre hores es poden reduir a seixanta segons.. a seixanta instants irrepetibles e irreemplaçables quan em submergeixo en el plaer de la llengua, de l’escriptura, de la lectura? Per que crec, tinc la sensació de que fer tot aquest seguit de coses no es per res del món una pèrdua de temps quan tot un seguit de gent, irracional i beneita m’estan dient que ho és? Paraules sordes, crits sufocats, silenci. No, jo no vull convertir-me en algú més d’aquesta absurda societat d’avui dia. Jo no vull callar.
Les persones humanes: un conjunt de dròpols irracionals que deixen que qualsevol tipus de persona dirigeixi la seva vida i els indiqui que han de menjar, vestir i el que es pitjor de tot: que han de pensar en cada instant. Una societat de control, de consumisme, de superficialitat. Tot plegat sembla un gran circ. Miro al carrer, surto a Barcelona. Tothom corrent d’un lloc a un altre, la gent sembla saber on va, les persones decidides sembla que s’hagin de menjar el terra que trepitgen amb passes agegantades. Però, realment darrera de totes aquestes passes, darrera de tots aquests rostres de fredor, hi ha ni que sigui una espurna de seguretat en ells mateixos?, d’autoconeixement?, de personalitat?... Ara giro una cantonada, trobo un grup de nenes de la meva edat (si més no un any més petites). M’aturo al seu costat esperant que els enrabiats automòbils es deturin amb la llum vermella dels semàfors. Fujo uns instants dels meus pensaments per endinsar-me en la conversa que les meves veïnes estaven tenint i torno al món real. La samarreta que la noia rossa sabia comprat era genial, era exactament com la d’aquella model que el dia anterior havia sortit per la televisió, la noia morena del seu costat va emetre un petit xisclet... TRISTESA. Torno al meu món, els pensaments m’envaeixen una altra vegada, ho principal es torna secundari i ho secundari deixa de ser important. Felicitat; una utopia, un somni, quelcom que no puc arribar a tenir. Si pugues una samarreta fer-me feliç...