Les mascares

L’altre dia, a l’escola, ens van parlar del carnaval i de les mascares, però no d’aquestes mascares que ens disfressen per un dia i després guardem, sinó d’aquelles mascares que portem dia a dia a la nostra vida quotidiana i que impedeixen als altres veure com som realment. Mascares que sovint molta gent té i a les que un s’acaba acostumant.
I diu la M. Teresa que les mascares són dolentes (i per a què enganyar-nos, jo a aquesta dona la tinc en consideració), però ara no puc estar d’acord amb ella. No aquesta vegada.
M’agrada la meva mascara, la meva petita cuirassa. És feta a mesura i de metall, m’agrada poder tenir-la, poder posar-me-la quan ho necessito i treure-me-la quan estic tota sola. M’agrada les oportunitats que hem dona i li agraeixo totes les vegades que m’ha ajudat.
La meva mascara em serveix per a tantes i tantes coses... amb ella puc amargar sentiments i sensacions i fer que ningú no noti com estic. Amb ella puc evitar preocupacions inútils a aquells qui m’envolten. Amb ella tinc el poder d’escoltar als demés encara que jo tingui altres mil mal de caps, puc oblidar-me del “jo” per fixar-me només en el “tu”. Amb la meva petita cuirassa tinc la oportunitat de descobrir que no sóc la única que esta trista, preocupada o nostàlgica, em fa sortir de mi, em saber que no visc en un món tan negre com de vegades crec.

La Soledat

Freda i dura pluja que cau lentament i que sense deixar que te n’adonis et mulla fins arribar als ossos i fa mal. Soledat imposada, exili no voluntari, pèrdua o abandonament?
Re és per sempre, tot té un final... potser el nostre final ja fa temps que hauria d’haver arribat.
Trista nostàlgia, pensaments oprimits, llàgrimes plenes de sentiments i records. Moments inoblidables, somnis compartits, milers d’instants que no puc comprimir, cançons, escrits i àlbums plens de fotografies que mai cauran en l’oblit.
I escoltant Laura Pausini penso en el que vindrà després i no puc imaginar-ho però tampoc puc pensar en seguir així.

“Solo un corazón con alma de metal en esa niebla gris que envuelve la ciudad.
Ni la distancia enorme puede dividir dos corazones y un solo latir.
Si tu no sabes cuanto mal te hara la soledad.
Tratando solo de olvidar, no es nada facil de verdad, en clase ya no puedo más.
Es imposible separar así la historia de las dos, la soledad entre los dos, este silencio en mi interior.
La soledad...”

Promeses de nenes, amistats que mai havien d’acabar, contes de fades...

* . . . f α я у т α ℓ є ѕ ∂ σ є ѕ и ' т є χ ѕ ι ѕ т . . . *

Un dia més

Avui, un dia qualsevol, un 14 més d’un mes més. I és que encara que estigui sola no em puc sentir així, i és que avui és un d’aquells dies en que em sento feliç, enamorada de la vida, dels amics i les amigues que em fan sentir especial, de la música i del ball, de l’esport...de tot el que m’envolta!
I ja de bon mati em llevo cantant una cançó i sense la mandra que normalment arrossego. I ja de bon mati en arribar a l’escola trobo queixes i males cares. Rondinen les meves nenes perquè “és St. Valentí i un altre any estic sola!”, perquè “com odio aquest dia”, perquè “és que ningú m’estima!” I els hi torno un somriure perquè es sentin recolzades però no les entenc, avui no puc entendre-les.
Avui tinc un somriure de bleda i una miqueta de brillantor als ulls. Fa temps que no em sentia així, fa temps que no em donava tot igual, fa temps que no m’importava només el viure.
Avui, en un dia qualsevol, un 14 més d’un mes més, em sento com mai i tan se me’n dona si el món és para o si segueix que jo seguiré fent el meu camí, seguiré segura del meu destí.

Repte acceptat...!

Recullo el repte que el meu amic “pedreta” em proposa des del seu bloc La pedra.. a la Tordera! i que consisteix a citar 5 pensadors, escriptors i músics que han influït en la meva vida. La llista és llarga i variada i m’agradaria haver escrit molts més, però 5 són 5...! Aquí van.

1. Pensadors del caire de I.Kant, L.Wittgenstein i un conjunt de mestres que tinc o he tingut el plaer de tenir (E.G, E.P, T.D...))

2. Escriptors variats i diversos com poden ser Isabel Allende (amb les seves novel·les fantàstiques ), Ken Follet, Mercè Rodoreda i un seguit de blogers que dia rere dia i potser sense ells saber-ho deixen la seva aportació al meu banc d’idees.

3. Músics particulars l’Ax’n’Busto, Simple Plan... i cançons particulars com poden ser “Crashing Cars” de Snow Patrol, “Perquè he plorat” del musical Maricel i “La aventura de nunca jamás” del musical de Petter Pan. De cançons particulars en podria dir milers i no cansar-me’n però fent un recull aquestes són les que més destacaria.

Repte enllestit!

Tancat per tragèdia

Sentint-ho molt, avui no em veig amb cor d'escriure; LA PENYA, HA PERDUT. Ànims nois!!!

>> P є N у A . . . I F є є ℓ D є ν σ т ι σ и [ ! ] <<

Ràbia...

La ràbia és un torbament de l’ànim irritat i violentament enutjat per a alguns. Per mi, per mi la ràbia és diferent.
¡RÀBIA! Llunyana, com perduda en el temps, però ràbia... sembla com una mena d' impotència que mai acabarà per molts anys que passin. És com un poder i un no voler, com un voler i un no poder.
És un sentiment estrany i pesat com la vida badalonina; monòtona i buida, en aparença plena de TOT però en realitat no hi ha RES. Impotència, monotonia, pesadesa... així és la ràbia que jo sento. La ràbia que any rere any es va transformant més i més en impotència, en dolor. I com un nen petit no acaba de marxar mai, es transforma, va creixent però a la vegada canviant, s'amaga, juga amb mi i em fa creure que soc feliç, però mai se'n va.

Indignada...

Avui era el dia, avui em donaven els resultats de les proves de l’esquena, proves que he estat esperant tota la setmana. He arribat a la consulta de la metgessa amb les radiografies a la mà, neguitosa, volia saber d’una vegada si podria seguir jugant o no. En arribar he estat quinzè minuts esperant a que em cridessin i un cop a dins la dona només m’ha dit que tinc l’esquena torta i que si em fa mal prengui paracetamol... només sabia dir això: “paracetamol, paracetamol”!! M’ha passat pel cap la imatge d’un conjunt de pacients amb altres malalties i la dona dient a tots: “paracetamol, paracetamol”. Era còmic, però denigrant. Ma germana ha posat cara de pocs amics i li ha dit a la dona si no pensava fer re més. Llavors la bona senyora m’ha dit que fes natació o algun esport per descarregar, jo li he dit que practicava bàsquet i m’ha preguntat com s’escrivia!!!!! Em prenia el pèl o que?! NO, realment no sabia com s’escrivia bàsquet!!! Vaig deixar-ho córrer i li vaig dir com s’escrivia, em va dir que fes el que vulgues. Jo vaig somriure per fi alliberada però ma germana (que és infermera) no semblava tant contenta. Va dir-li que el bàsquet és un esport dur i que carrego l’esquena i la metgessa només va dir que estires bé mentre feia unes ganyotes que vaig deduir eren estiraments i que prengués...PARACETAMOL!!!! (ha ha ha ha ha). Sortim del consultori i ma germana va dir de tot i més del bon treball que feia la metgessa, jo només somreia, podia seguir jugant a bàsquet! Que importava tot ho demés?!

Cap al tard...

Ahir , cap al tard, devien ser les vuit trenta, em dirigia a entreno quan pel carrer vaig trobar un grup de persones que estaven al costat de la vorera envoltant a una persona que romania a terra estirada. Entre la gent vaig poder veure el cos d’una dona que estava patint un atac d’epilèpsia. Impactada em vaig estremir i un nus em va pujar a la gola, però no em vaig deturar, ja hi havia gent al voltant de la dona atenent-la i com no, tafanejant. Crueltat morbosa, l’ésser humà esta indirectament relacionat amb aquestes dues paraules.
Vaig anar fins a la pista de bàsquet i per culpa d’una mala passada del meu turmell, no vaig poder entrenar. Vaig quedar-me a mirar l’entreno fins que pleguessin. Fora d’observar el joc vaig estar pensant tota l’estona, rumiant com estaria la dona. Estava capficada en la imatge que acabava de veure i que m’havia fet pensar en la mort, en la seguretat de que tots tindrem una i en moltes altres coses. I és que, hi ha tantes coses a la vida, tantes!! I només una de ven segura, que un dia tot acabarà, tot... I confesso que la mort encara em fa una mica de por, que em paro a mirar el pas dels meus dies, que pocs han estat fins ara, i espero que hi hagin molts més, per poder-los aprofitar. I penso en tota la gent que hi ha al món amb malalties i problemes i en com m’agradaria poder ajudar a tothom, i em miro de dalt a baix i començo a riure. Ric perquè només sóc una nena amb ganes de menjar-se al món i de sentir-se útil. Ric perquè somio en trobar algun dia una solució per a tot i ni tan sols sóc capaç de trobar les solucions als meus propis mal de caps. Ric perquè vull arribar lluny i encara no sé que vull estudiar ni que faig estudiant el que estudio. Ric de mi i dels meus somnis encara que sé que sense ells no tindria motiu per aixecar-me als matins, per viure.
Em ve un altre cop el flash de la imatge que a quedat gravada amb foc als meus pensaments i em quedo mirant la negra nit, el cel buit d’estrelles. El meu entrenador s’apropa, em pregunta si estic bé i em demana ajuda per recollir les pilotes. Ja eren les deu, l’entreno havia finalitzat, feia fred i tenia ganes de tornar a casa, recullo i marxo a un altre indret amb els meus pensaments.


T'ho dedico Twin... 'cause we are only litlle princess with lots of dreams...*

Monòleg de mitja nit

Ahir estava escrivint. Els darrers dies guardo la meva estona lliure de després de sopar per a això. He descobert una via de sortida per a tots els meus pensaments, per a les meves dèries i l’espremo al màxim. Últimament fins i tot estic contenta i il·lusionada com feia ja molt de temps que no ho estava...!
De cop arriba ma germana, du cara de pocs amics i en uns segons comença a esbufegar mentre recullo les meves pertinences: “Un altre cop igual, ara que t’ha donat amb això, ets...” “Com un gra al cul” acabo jo que ja em se fil per randa la seva cançoneta... Agafa aire i segueix: “Un dia et donarà un atac..” “Obsessiu compulsiu.”, emfatitzo. Agafo les coses i marxo tancant la porta i finalitzant així el seu monòleg. Arribo a la meva habitació, no ha estat un bon dia, m’assec al llit i em quedo quieta pensant en tot un seguit de coses sobre els comentaris que em fa ma germana i la poca noció que té ella del que aquest nou món representa per a mi.
De sobte miro el rellotge i me n’adono de quina hora és, 1:10. i demà he d’aixecar-me a les 6:45. Serà millor que intenti dormir una mica, al cap i a la fi s’està millor dins els somnis que no dins la meva habitació. Tanco els ulls i em disposo a somiar, bona nit món real...

Gotes de pluja...

Esta plovent. Miro rere els vidres entelats de la meva habitació mentre deixo caure el cap a tocar d’aquests. Sospirs acompanyen la meva respiració, no se sent re més, només la pluja que cau al terra mullat. I veig a les poques persones que caminen pel carrer sense paraigües i m’agradaria ser una d’elles. M’encanta sentir com la pluja cau sobre meu, com em mulla, em fa sentir que estic viva encara que de vegades ho dubti... Però no puc sortir al carrer, no sense haver de donar milers d’explicacions. Desitjo poder ser lliure, poder volar i fugir.
I avui és un d’aquells dies en els que em sento trista, en els que em sento sola. És un dels dies en els que crec que re no sortirà bé, en els que ni jo mateixa sé el que sento, en els que dubto de tot i m’ensorro... Se’m va difícil explicar tot això, se’m fa difícil dir amb paraules que esta passant dins meu i que aquestes paraules no em semblin poca cosa. Torno a sospirar, un calfred recorre el meu cos i penso en que seria de mi si tu encara estiguessis al meu costat. Penso en si tindria aquest sentiment de buidor que em persegueix dia rere dia i no em deixa estar, penso en si seria feliç, en si el meu món seria diferent, en si tindria somnis o il·lusions. Però miro al meu costat i no hi ets, sé que mai tornaràs i estic aprenent a portar aquesta vida que tinc, resignant-me a ella i és que des que vas marxar m’he construït una fatxada de noia dura e impassible, una fatxada de la qual procuro no sortir-ne davant de ningú. També he intentat omplir amb qualsevol tipus d’activitat el meu temps, procurar així tenir ocupada la ment i evitar pensar en tota aquesta història, però sempre queda un racó del dia lliure i tu sempre tornes. No sé com t’ho fas, però sempre hi ets present.
De vegades em pregunto si això és la vida, la meva vida. Si sempre serà així o si cap dia podré arribar a ser feliç, si el temps passarà i tota aquesta bogeria marxarà o si al contrari tot seguirà i haure de arriscar-me per aconseguir el que sempre he desitjat. Però no trobo cap resposta a aquesta pregunta...

TR...

Avui a l’escola els meus companys de 2n de Batxillerat han exposat els seus treballs de recerca. Pels passadissos podia veure cares de nervis i angoixa del qui encara no l’havien presentat i cares de tranquil·litat i alegria per a aquells que ja s’ho havien “tret de sobre”. Al principi, tots estaven nerviosos, no paraven de donar-li voltes a tot allò que havien de dir i explicar i només deien que volien acabar-ho, bé o malament però la qüestió era enllestir-ho tot d’una vegada. Hi ha hagut treballs de tota mena... des de la investigació de la metamorfosi dels cucs de seda fins a ((i he de dir que aquest treball m’ha agradat molt)) la hipòtesi sobre la utopia.
Tots han estat d’allò més variats. Alguns més amens que d’altres però tot va depenent de la persona.
I penso ( jo sempre pensant...), i veig que dintre d’un any jo estaré allà, on ells són ara. I un conjunt d’alumnes m’estaran mirant, avaluant, jutjant. I haure d’exposar tot allò que he après en la meva tasca investigadora. I hauré de resumir en una breu estona tot el treball de gairebé un any...
I m’atabalo!! Quin tema podria fer? Quelcom que m’importes i que a més pugui agradar a la gent que m’escolta! Original i a la vegada correcte. Ni massa antic ni massa innovador. Quants requeriments i que poques idees!!! I quan ens començaran a parlar del tema? Ens ajudaran a escollir? Ens donaran idees? Ufffffffff
Massa preocupacions per una estona tan curta. Acabo per decidir que ja m’ocuparé de decidir-ho tot quan sigui el moment. Sacava el pati, torno a l’aula on era i em disposo a escoltar una altra exposició... aquest cop de bàsquet, m’encanta.

La felicitat de l'infant

Sec al parc, miro com els nens juguen i riuen. Rialles compartides que em fan somriure a mi i que m’empenyen a escriure. Un noi d’uns setzè anys juga amb ells. Els seus ulls brillen, estan plens d’innocència, d’aquesta tendre innocència que posseïm a la infantesa i que molt perdem a mesura que anem creixent. Ara agafen les bicis ara corren darrera la pilota, ara un nen cau i els altres corren a ajudar-lo... i tot ho fan rient! Que diferent el seu món! I que bé si deu estar en ell!
Marxo, vaig caminant tranquil·lament pel carrer. Un cúmul de persones passen al meu costat i intento imaginar-me com deuen ser les seves vides. Adults, ells ja no somriuen, van pel carrer mirant al terra, pensant en qui sap que problema o en tot el que han de fer l’endemà. I em pregunto si encara se’n recorden del que és gaudir d’una estona de plaer, de la sensació que se sent quan t’oblides de tot i et lliures a allò que tu més vols. Si encara queda als seus ulls una mica d’innocència de la que tenien quan eres infants...
Si tots poguéssim conservar aquell brillar d’ulls que teníem quan ens aixecàvem el mati de reis i veiem els regals...! si tots poguéssim conservar la tendresa i la innocència de quan érem infants...! Un somriure, una rialla i tots estaríem contagiats d’aquesta meravellosa felicitat! La felicitat de l’ infant, saver-se protegit!

Enyorant-te...

Melancolia, nostàlgia, buidor, llàgrimes que corren galtes avall... silenci.
Sentiment d’enyorança, de solitud. Si tan sols poguéssim quedar-nos xerrant fins la matinada al terra d’un vell passadís mentre tots els altres dormen una vegada més. Si pogués escoltar la teva veu, els teus consells altra vegada. Si pogués simplement mirar-te als ulls, veure’ls plens de joia i sentir com audaços van escorcollant centímetre a centímetre dins el meu interior.
Tanco els ulls, t’imagino. Sento l’escalfor de les llàgrimes i se’m fan unes llàgrimes tan dolces... et sento a prop. Recordo moments i estones. Totes al teu costat, somric.
Escolto cançons, cançons que em parlen de nosaltres, de somnis futurs i de secrets amagats. Tendres cançons dedicades, et necessito.
Però entre nosaltres només existeix la distància. Quilòmetres i quilòmetres ens separen. Sé on ets, saps on sóc, però no puc arribar a tu, impotència.
Vull parlar-te, necessito parlar-te, però no puc fer-ho, no puc...
I em sento irònicament ofegada dins un món que sé ple d’aire.

Sense destí

Ahir, passejava per la meva ciutat sense voler anar en lloc, sense un rumb fixa. Caminant al meu costat, una amiga, recordant-me com ens havíem conegut.
Ja fa tres anys des que varem parlar per primer cop, tres anys i sembla que fos ahir!
La nostàlgia m’envaeix, penso en tot el que m’ha succeït, en totes les persones que han passat per la meva vida, en tots els records tancats dins el cor, en tots els moments viscuts, en tots els sentiments... I me n’adono que els anys no te’ls torna ningú, que els moments només són això: instants que acaben desapareixent i que per molt que ho desitgem mai tornaran. Me n’adono de com era fa tres anys i em miro al mirall per intentar esbrinar com sóc en l’actualitat. Com una petita llavor, he anat creixent i germinant poc a poc fins ara, fins convertir-me en qui sóc ara mateix, però només una figura borrosa es desdibuixa davant meu. Què queda de la nena que abans era? Qui sóc? Què serè? Futur incert i desconegut però a la vegada proper. I penso i passejo i parlo amb la meva amiga i ens expliquem milers de coses, i veig com a mesura que passa el temps anem creixent l’una al costat de l’altra i encara que em sembli estrany aquella nena que un dia vaig conèixer ja no és una nena, i m’entristeix i a la vegada m’omple d’orgull... si, estic orgullosa d’ ella.
Acaba la tarda, he de tornar al món real, ens acomiadem i li dono les gràcies per la fantàstica tarda que m’ha fet passar, una tarda que espero poder tornar a recordar dintre d’uns anys.

Gràcies amiga pels moments viscuts, tu ja saps qui ets.

L' inconformisme...

L’ésser humà, aquesta criatura racional que s’obstina en voler saber-ho tot, en fer-se preguntes per després buscar com sigui raons lògiques o il·lògiques que puguin donar resposta a les preguntes que ells mateixos han creat. I d’això en diem una criatura racional? Filosofejar, escriure, pensar en veu alta, sentir molt fons, parlar de coses no tangibles... bogeries? ximpleries? pèrdues de temps? Ha estat classificat de totes les maneres imaginables e inimaginables. Conceptes indefinibles i preguntes que ningú pot respondre. Inexplicable sensació de tranquil·litat i benestar. Satisfacció i sentiment de reivindicació. Cridar a un món que esta submergint-se en una profunda sordesa i protestar així davant totes les injustícies. Irracionalitat? Pot ser. Conformisme? Segur que no. La lluita diària per la pervivència d’allò que alimenta la nostra essència, la nostra vida... l’acció de no quedar-nos de braços creuats mentre veiem milions d’injustícies que succeeixen dia rere dia a les nostres vides, fets que tots sols no podem deturar. Xerraires, filòsofs, dròpols, il·lusos... definicions inesgotables i adjectius completament buits de raó. Inconformisme i Fe, Fe en la humanitat que ens envolta, en el canvi, en l’evolució. Fe en poder aconseguir un món millor, en el diàleg. FE EN LA PARAULA, i en el seu poder.

Una fortalesa feta d’idees...

El pensament, la ment humana, murs infranquejables que ningú no pot enderrocar. Cavil·lacions, fluxos d’ idees, de sentiments, d’emocions... Qui pot dir que pensa qui? Quelcom insospitable i indubitablement confús. Que som sinó els nostres pensaments? Que som sinó les nostres paraules? On és el nostre límit sinó en els límits del nostre llenguatge? Transparències projectades en fosques parets, veritats a mitges o mitges veritats, ningú si no nosaltres mateixos podem saber qui som. Ningú si no nosaltres mateixos podem arribar a conèixer la nostra vertadera essència, l’essència del nostre existir. Això es quelcom indubtable, irrefutable. Però, realment podem arribar a conèixer-nos amb certesa, sense absència de dubte?, sense vacil·lar a l’hora de predir com actuarem, que direm i quan ho farem? Realment podem arribar a la nostra pròpia veritat universal? Podem escorcollar dins el nostre interior i que arribi el moment en que no hi hagi cap tipus d’amagatall en ell per a nosaltres?
Impensable i impossible utopia, paradís somiat i desitjat per alguns el poder saber i evitar reaccions i sentiments que escapen del nostre control...

L’ombra de la figura admirada…

Com ja sabeu la majoria dels que em coneixeu una mica, m’apassiona escriure. Les lletres, les paraules, són buides de significat per si soles. Però, quan de valor tenen després d’unir-les, d’entrellaçar-les, de dotar-les dels teus propis sentiments. Quina bellesa, quin goig escoltar una bonica poesia, un breu relat o fins i tot un petit text. Quina alegria poder compartir-les amb els demés! I jo, bleda de mi, fins ara havia estat amagant aquests, meus tresors, els meus petits escrits, el meu petit món. Però... ja prou! Que n’he de fer de totes aquestes idees si no compartir-les? Dels pensaments, dels sentiments, que n’he de fer?
Una ombra, absència de llum en mig la claredat. L’ombra de la figura admirada, per mi, absència de foscor en mig la negror. Aquesta ombra, l’ombra d’una figura que m’ha empès a escriure, una figura de la qual no en sabia re, d’ ella ignorava fins i tot la seva petita existència. Del no-res, vaig veure com apareixia al meu petit univers aquesta figura, la figura d'una persona inquietant, sàvia, interessant, digne d’escoltar i a qui no li feia por parlar. Una persona admirable i que dia rere dia, classe rere classe m’ajudava a fonamentar alguna de les meves idees i destruïa a la vegada altres per construir-ne després de noves. Que tenia i té la capacitat de deixar-me durant una hora sencera bocabadada i captivada. Algú que ha obert les portes d’aquest, el meu petit món, a tots vosaltres, amb el simple fet de convidar-me a escriure. Per això des d’aquest, un petit univers creat amb constel·lacions i cometes artificials fetes a la meva mida, vull donar-li les gràcies (unes gràcies simbòliques ja que mai arribarà a saber d’aquest escrit), a aquesta figura anònima que aconsegueix dia rere dia que els meus horitzons es vagin aclarint.

Pensaments en veu alta...

Per que quan agafo el bolígraf puc començar a escriure i el temps es detura? Per que un dia de vint-i-quatre hores es poden reduir a seixanta segons.. a seixanta instants irrepetibles e irreemplaçables quan em submergeixo en el plaer de la llengua, de l’escriptura, de la lectura? Per que crec, tinc la sensació de que fer tot aquest seguit de coses no es per res del món una pèrdua de temps quan tot un seguit de gent, irracional i beneita m’estan dient que ho és? Paraules sordes, crits sufocats, silenci. No, jo no vull convertir-me en algú més d’aquesta absurda societat d’avui dia. Jo no vull callar.
Les persones humanes: un conjunt de dròpols irracionals que deixen que qualsevol tipus de persona dirigeixi la seva vida i els indiqui que han de menjar, vestir i el que es pitjor de tot: que han de pensar en cada instant. Una societat de control, de consumisme, de superficialitat. Tot plegat sembla un gran circ. Miro al carrer, surto a Barcelona. Tothom corrent d’un lloc a un altre, la gent sembla saber on va, les persones decidides sembla que s’hagin de menjar el terra que trepitgen amb passes agegantades. Però, realment darrera de totes aquestes passes, darrera de tots aquests rostres de fredor, hi ha ni que sigui una espurna de seguretat en ells mateixos?, d’autoconeixement?, de personalitat?... Ara giro una cantonada, trobo un grup de nenes de la meva edat (si més no un any més petites). M’aturo al seu costat esperant que els enrabiats automòbils es deturin amb la llum vermella dels semàfors. Fujo uns instants dels meus pensaments per endinsar-me en la conversa que les meves veïnes estaven tenint i torno al món real. La samarreta que la noia rossa sabia comprat era genial, era exactament com la d’aquella model que el dia anterior havia sortit per la televisió, la noia morena del seu costat va emetre un petit xisclet... TRISTESA. Torno al meu món, els pensaments m’envaeixen una altra vegada, ho principal es torna secundari i ho secundari deixa de ser important. Felicitat; una utopia, un somni, quelcom que no puc arribar a tenir. Si pugues una samarreta fer-me feliç...

Un passeig pels meus pensaments...*

Fa temps que volia obrir un petit raco per penjar escrits i coses varies... i bé, per fi m'he decidit a fer-ho..! Espero que qui ho llegeixi li agradi i si voleu escriure quelcom, esteu convidats a fer-ho! A partir d'avui aniré pujant de mica en mica alguns escrits breus i n’afegiré de nous...!

Espero que aquest blog tingui més empenta que l’últim que vaig crear.

Una forta abraçada.