яєℓαт,,

Havia passat la tarda a casa fent feina i havia estat ocupat. Ara però, volia descansar i tenir una estona per a ell.
En estirar-se al llit va agafar el seu coixi i el va abraçar. La olor que desprenia el feia sentir bé, el tranquil·litzava. Va pensar en la seva vida, i encara que no volia fer-ho no va poder evitar sentir-se melanconios i nostàlgic. Se sentia sol, però no sabia perquè. Tenia amics i amigues, estudiava el que ell mateix havia escollit, tenia una xicota que l’estimava… Però i ell, l’estimava?. Ultimament res no l’omplia, res no el motivava, res li semblava bé i ni tans sols estar amb ella el feia feliç. Però per moltes voltes que li donés mai trobava el perquè d’aquella absurda situació.
Se sentia un idiota, un ximple i un egoista. Com podia sentir-se així tenint tot el que podia desitjar? Perquè no li veia sentit a res? Perquè se sentia tan buit? Fins i tot els seus pares li havien dit, fins i tot la seva xicota s’havia preocupat... però que els hi podia dir si ni ell mateix sabia que li estava succeint? Volia trobar la resposta, volia tornar a ésser el qui era abans això ho tenia clar, però com?

Dia de les famílies

Avui ha estat un bon dia. Festa de les famílies i imposició del foulard. Jocs, rialles, balls, titellaires... Un pastís farcit de bon humor, d’alegria i sobretot acompanyat per un sol espectacular.

Començàvem a les 8 del mati muntant les paradetes i ajudant a tots els pares del AMPA (felicitats perquè ha estat tot un èxit). Cap a les 9.30 ja teníem tot enllestit i els primers pares feien les seves aparicions. Les primeres hores han passat entre inflables, curses de sacs, premis, rialles i somriures.

Després l’assaig de la promesa per part dels nens de muntanyisme i tot seguit, el moment més esperat; la promesa, la imposició i la renovació. Hem col·locat als nens en fileres i hem fet la promesa amb ells, i de cop, m’he trobat amb un foulard a la mà i davant meu uns ulls brillants que no s’apartaven d’aquest, un somriure d’orella a orella i una cara que irradiava il·lusió. I mirant als ulls a aquell nen, m’he vist a mi mateixa reflectida. Jo he viscut molts cops aquest moment, aquest instant de nervis i de goig i sempre m’ha semblat quelcom nou, sempre he descobert noves sensacions, noves il·lusions. Ha estat un moment important per mi, perquè m’he adonat que realment ja sóc monitora, que ja sóc exemple a seguir, i també per a tots aquells que després d’un any reben el que han estat esperant amb ganes. La resta de la tarda ha anat sobre rodes i per acabar una mica d’esforç desmuntant i tornant a muntar tarimes al cole de la Sagrera.

De tornada, ja al cotxe, baldada i amb ganes d’una bona dutxa, he pogut tenir una conversa relaxant i d’aquestes productives que et fan reflexionar. Les reflexions no les escriure ara, però algun dia no llunya, potser... Només dir gràcies a aquesta persona que ara sé em llegeix.

я є f ℓ є χ ι σ и ѕ,,

Bé, avui fent un repàs a tots els escrits penjats fins ara, m’he adonat una mica de la meva evolució. I m’agradaria donar les gràcies. Gràcies a aquelles persones que m’han donat consells (Enric, Pedreta...). Gràcies als ànims de la gent que posteja (Tals, Uribetty, Sygrid, Berta, Trowa, Jonatan...TOTS!) i gràcies a tots aquells que sé (encara que no postejin) que segueixen el bloc dia a dia! Gràcies a ma germana perquè va tancar-me una porta per obrir-me un finestral! (ara tinc internet a la meva habitació).
Perquè realment en encetar aquest blog vaig crear un gran univers, un univers propi fet a la meva mesura, un univers paral·lel com bé dic a la entrada, on puc fugir de tot i trobar-me amb mi mateixa i amb els meus pensaments. Un univers que em permet expressar-me, que em permet dir tot allò que mai diria, tot el que penso, tot el que sento, tot el que sóc.
I espero, que aquest “estel” que en el seu dia vaig posar a volar i que conte tants somnis i tantes il·lusions, segueixi suran al mar del cel blau. Espero que segueixi cercant aquesta inmensitat sense defallir, sense descoratjar-se. I que vagi sempre més i sempre millor, com des de ben petita m’han ensenyat: sempre Excelsior.

“ ριєиѕα αℓтσ, ѕιєитє нσи∂σ, нαвℓα ¢ℓαяσ ”

Mentre escolto Snow Patrol - Chasing Cars.

Una classe de Filo,,

Text escrit el 24 de febrer del 2007.

Aquests dies, a classe de Filosofia, hem estat tocant el tema del multiculturalisme i les diferents etnies. Evolucionisme unilineal, neoevolucionisme multilineal, multiculturalisme, actitus més freqüents davant de la diversitat cultural... És un tema actual i amè, un tema que dona molt de marge i que fins i tot ens va permetre fer un petit debat improvitzat a una de les hores de classe. I per sorpresa meva vaig poder veure actituds i pensaments de tota mena respecta a l’immigració i el multiculturalisme. Vaig poder veure opininons més o menys fonamentades i també vaig poder escoltar arguments que no tenian ni cap ni peus. Vaig poder veure la intolerancia per part d’alguns dels meus companys davant el multiculturalisme i la tolerància i el respecte per part d’uns altres. Es van dir moltes coses i es van parlar de moltes altres. Va haver-hi gent que no va parlar, gent que jo sé, adopta una actitud racista davant d’aquestes situacions. I també va haver-hi gent que va expressar el seu respecte cap a les altres cultures i va votar per la convivència i el diàleg entre aquestes.
M’atreviria a dir, que tots estavem molt submergits en el tema, tots voliem donar el nostre punt de vista i la nostra opinió, tots voliem tenir la paraula i voliem expressar-nos. Tots menys un noi... a primera fila, creuat de braços i amb el cap entre ells, un noi Colombia i Amèrica, un noi que no se sentia d’enlloc perque mai havia viscut permanentment a cap pais. Algú s’havia fixat en ell? O només jo m’estava preguntant com es sentiria a tots aquests comentaris que d’una o altra manera l’afectaven tant? Tots parlavem de com ens sentiem amb la vinguda d’immigrants, tots jutjavem i opinavem, tots... menys ell. Potser ell era la persona indicada per explicar-nos la dificultat que té una persona per a sentir-se acceptada per una cultura diferent a la seva, potser ell ens podia explicar com se sent un fora del seu lloc d’origen, potser ens podia fer comprendre i veure ho dificil que ha de resultar tot plegat.
Sortim d’escola i passejem, li dic que l’he vist molt callat i li pregunto que pensava, ell em contesta amb una simple frase i canvia de tema: “El que deieu tots allà, m’ho estaveu dient a mi”. No vaig voler dir re més al respecte, només seguia preguntant-me si els demés de la classe s’havien adonat també d’aquest fet.

Lα Múѕι¢α ι Jσ,,*

Últimament, amb tot el temps lliure que he tingut m’he adonat d’una cosa. Una cosa en la que mai havia caigut, en la que mai m’havia fixat. I és que, m’encanta la música. No sé viure sense ella, tot el que faig ho faig amb música. En aixecar-me el primer que faig al mati és encendre l’ordinador i posar-ne, em dutxo amb música, faig els deures amb música, faig el dinar amb música, endreço la casa amb música fins i tot baixo a comprar el pa amb música...mes ben igual que fer, però TOT escoltant les meves cançons! I em son ben indiferents si són en angles, en català o en castellà, si ara sona un rock, després una balada i per últim el cànon de Pachelbel. Tot m’agrada, tot em produeix sensacions, tot em produeix pensaments i reflexions; la lletra, el ritme, la melodia... tot.
I en part aquest post és per a això, vull dedicar-li un petit racó del meu microcosmos a la música, perquè ella ha estat (i encara és moltes vegades), la meva font de inspiració, la meva musa.

P.D.: Com podeu veure a la foto, fins i tot m’adormo escoltant música...!! jajajaja

P ℓ υ נ a ι т є м ρ ѕ *, ,

Plou. M’encanten els dies de pluja, sempre ho dic però mai em canso.
La olor a terra humida i a arbres amb fulles verdes, la gent corrents d’un lloc a un altre amb el paraigües a la mà... I jo sota la pluja caminant tranquil·lament sense paraigües que eviti el contacte del meu cos amb les gotes fredes que cauen. Acabaré xopa, mullada de dalt a baix i amb una bona esbufegada per part de ma mare, ho sé, però no m’importa. La pluja em tranquil·litza, em relaxa, la pluja em fa sentir realment bé.
Avui és un dia prou tranquil, és dilluns però no he d’anar a escola, és festa. Avui és un dia perfecte per a mi mateixa, per als meus pensaments. Feia molt de temps que no em permetia un instant de solitud interna, de reflexió, i ja ho trobava a faltar. Últimament la meva vida ha estat una intensa pluja d’esdeveniments. Han passat moltes coses més o menys importants i també he hagut de prendre algunes decisions que encertades o no ja estan preses.
Ara, després de tota aquesta tempesta, trobo aquests instants fugaços que he estat buscant durant molt de temps sense èxit, aquest temps que tanta falta em feia abans i que no he pogut obtenir fins ara. És com quan sents que has estat mesos i fins i tot anys sense viure i de cop i volta la teva vida es concentra en un sol moment, en un sol instant que et retorna l’alè que havies perdut durant tot aquell temps. Així em sento jo ara, com si aquest matí, en llevar-me m’hagués adonat que estic al món, que tinc una vida i que val la pena viure-la. Com si m’hagués adonat de que cada segon, cada minut, conté quelcom d’especial que sigui com sigui estic disposada a trobar.