Havia passat la tarda a casa fent feina i havia estat ocupat. Ara però, volia descansar i tenir una estona per a ell.
En estirar-se al llit va agafar el seu coixi i el va abraçar. La olor que desprenia el feia sentir bé, el tranquil·litzava. Va pensar en la seva vida, i encara que no volia fer-ho no va poder evitar sentir-se melanconios i nostàlgic. Se sentia sol, però no sabia perquè. Tenia amics i amigues, estudiava el que ell mateix havia escollit, tenia una xicota que l’estimava… Però i ell, l’estimava?. Ultimament res no l’omplia, res no el motivava, res li semblava bé i ni tans sols estar amb ella el feia feliç. Però per moltes voltes que li donés mai trobava el perquè d’aquella absurda situació.
Se sentia un idiota, un ximple i un egoista. Com podia sentir-se així tenint tot el que podia desitjar? Perquè no li veia sentit a res? Perquè se sentia tan buit? Fins i tot els seus pares li havien dit, fins i tot la seva xicota s’havia preocupat... però que els hi podia dir si ni ell mateix sabia que li estava succeint? Volia trobar la resposta, volia tornar a ésser el qui era abans això ho tenia clar, però com?
En estirar-se al llit va agafar el seu coixi i el va abraçar. La olor que desprenia el feia sentir bé, el tranquil·litzava. Va pensar en la seva vida, i encara que no volia fer-ho no va poder evitar sentir-se melanconios i nostàlgic. Se sentia sol, però no sabia perquè. Tenia amics i amigues, estudiava el que ell mateix havia escollit, tenia una xicota que l’estimava… Però i ell, l’estimava?. Ultimament res no l’omplia, res no el motivava, res li semblava bé i ni tans sols estar amb ella el feia feliç. Però per moltes voltes que li donés mai trobava el perquè d’aquella absurda situació.
Se sentia un idiota, un ximple i un egoista. Com podia sentir-se així tenint tot el que podia desitjar? Perquè no li veia sentit a res? Perquè se sentia tan buit? Fins i tot els seus pares li havien dit, fins i tot la seva xicota s’havia preocupat... però que els hi podia dir si ni ell mateix sabia que li estava succeint? Volia trobar la resposta, volia tornar a ésser el qui era abans això ho tenia clar, però com?
7 comentaris:
La proximitat d'aquest relat m'ha deixat glaçat... Recordo haver llegit aquestes lletres en algún lloc...
Salutacions cordials.
Digues amic, on?
Salutacions.
No em facis cas tú ara, Marta... Estava pensant en veu alta, i a més, en sentit metafòric. Només volia donar-te a entendre que la història que ens expliques no em vé de nou. No t'amoïnis ni em prenguis la paraula, si us plau. Com diria aquell: "Cabóries!".
Salutacions cordials.
Marta!!! hehehe
quan de temps eh! mira, m'ha fet motla il·lusio veure i llegir aquest bloc, primer pk escrius molt bé i magrada llegir-te, i segon pk m'agrada molt k t'hagis decidit a escriure!
A veure si amb sort podem veurens aviat. Kuan tu diguis, amb dos d'aixonsis ( ;) )quedem!
te dexplicar tan i mas dexplicar tan fuaaaa haahaha
un patunarru!!! (K)(K)
Hahaha! D'acord amic! La veritat ja ho soposava que era una metàfora però segones opinions m'han fet preguntar!:P
Ens llegim! I merci pel post de l'altre bloc!
Salut i força!
Fet i fet Èric! Ara ja em deus una convidada al teatre i jo a tu un sopar!
A veure si ens veiem aviat! Un petó ninu!
I ja saps...depèn del mot emprat!;)
Salut i força! Segueix lluitan!(:
Marta i Èric: per si voleu donar-hi la vostra il.lustre opinió d'experts lletraferits, lliures en l'emprament de mots:
http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/05/silencis-sonors.html
Gràcies a ambdós i salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada