diumenge, 4 de febrer del 2007

La felicitat de l'infant

Sec al parc, miro com els nens juguen i riuen. Rialles compartides que em fan somriure a mi i que m’empenyen a escriure. Un noi d’uns setzè anys juga amb ells. Els seus ulls brillen, estan plens d’innocència, d’aquesta tendre innocència que posseïm a la infantesa i que molt perdem a mesura que anem creixent. Ara agafen les bicis ara corren darrera la pilota, ara un nen cau i els altres corren a ajudar-lo... i tot ho fan rient! Que diferent el seu món! I que bé si deu estar en ell!
Marxo, vaig caminant tranquil·lament pel carrer. Un cúmul de persones passen al meu costat i intento imaginar-me com deuen ser les seves vides. Adults, ells ja no somriuen, van pel carrer mirant al terra, pensant en qui sap que problema o en tot el que han de fer l’endemà. I em pregunto si encara se’n recorden del que és gaudir d’una estona de plaer, de la sensació que se sent quan t’oblides de tot i et lliures a allò que tu més vols. Si encara queda als seus ulls una mica d’innocència de la que tenien quan eres infants...
Si tots poguéssim conservar aquell brillar d’ulls que teníem quan ens aixecàvem el mati de reis i veiem els regals...! si tots poguéssim conservar la tendresa i la innocència de quan érem infants...! Un somriure, una rialla i tots estaríem contagiats d’aquesta meravellosa felicitat! La felicitat de l’ infant, saver-se protegit!

dissabte, 3 de febrer del 2007

Enyorant-te...

Melancolia, nostàlgia, buidor, llàgrimes que corren galtes avall... silenci.
Sentiment d’enyorança, de solitud. Si tan sols poguéssim quedar-nos xerrant fins la matinada al terra d’un vell passadís mentre tots els altres dormen una vegada més. Si pogués escoltar la teva veu, els teus consells altra vegada. Si pogués simplement mirar-te als ulls, veure’ls plens de joia i sentir com audaços van escorcollant centímetre a centímetre dins el meu interior.
Tanco els ulls, t’imagino. Sento l’escalfor de les llàgrimes i se’m fan unes llàgrimes tan dolces... et sento a prop. Recordo moments i estones. Totes al teu costat, somric.
Escolto cançons, cançons que em parlen de nosaltres, de somnis futurs i de secrets amagats. Tendres cançons dedicades, et necessito.
Però entre nosaltres només existeix la distància. Quilòmetres i quilòmetres ens separen. Sé on ets, saps on sóc, però no puc arribar a tu, impotència.
Vull parlar-te, necessito parlar-te, però no puc fer-ho, no puc...
I em sento irònicament ofegada dins un món que sé ple d’aire.

Sense destí

Ahir, passejava per la meva ciutat sense voler anar en lloc, sense un rumb fixa. Caminant al meu costat, una amiga, recordant-me com ens havíem conegut.
Ja fa tres anys des que varem parlar per primer cop, tres anys i sembla que fos ahir!
La nostàlgia m’envaeix, penso en tot el que m’ha succeït, en totes les persones que han passat per la meva vida, en tots els records tancats dins el cor, en tots els moments viscuts, en tots els sentiments... I me n’adono que els anys no te’ls torna ningú, que els moments només són això: instants que acaben desapareixent i que per molt que ho desitgem mai tornaran. Me n’adono de com era fa tres anys i em miro al mirall per intentar esbrinar com sóc en l’actualitat. Com una petita llavor, he anat creixent i germinant poc a poc fins ara, fins convertir-me en qui sóc ara mateix, però només una figura borrosa es desdibuixa davant meu. Què queda de la nena que abans era? Qui sóc? Què serè? Futur incert i desconegut però a la vegada proper. I penso i passejo i parlo amb la meva amiga i ens expliquem milers de coses, i veig com a mesura que passa el temps anem creixent l’una al costat de l’altra i encara que em sembli estrany aquella nena que un dia vaig conèixer ja no és una nena, i m’entristeix i a la vegada m’omple d’orgull... si, estic orgullosa d’ ella.
Acaba la tarda, he de tornar al món real, ens acomiadem i li dono les gràcies per la fantàstica tarda que m’ha fet passar, una tarda que espero poder tornar a recordar dintre d’uns anys.

Gràcies amiga pels moments viscuts, tu ja saps qui ets.

divendres, 2 de febrer del 2007

L' inconformisme...

L’ésser humà, aquesta criatura racional que s’obstina en voler saber-ho tot, en fer-se preguntes per després buscar com sigui raons lògiques o il·lògiques que puguin donar resposta a les preguntes que ells mateixos han creat. I d’això en diem una criatura racional? Filosofejar, escriure, pensar en veu alta, sentir molt fons, parlar de coses no tangibles... bogeries? ximpleries? pèrdues de temps? Ha estat classificat de totes les maneres imaginables e inimaginables. Conceptes indefinibles i preguntes que ningú pot respondre. Inexplicable sensació de tranquil·litat i benestar. Satisfacció i sentiment de reivindicació. Cridar a un món que esta submergint-se en una profunda sordesa i protestar així davant totes les injustícies. Irracionalitat? Pot ser. Conformisme? Segur que no. La lluita diària per la pervivència d’allò que alimenta la nostra essència, la nostra vida... l’acció de no quedar-nos de braços creuats mentre veiem milions d’injustícies que succeeixen dia rere dia a les nostres vides, fets que tots sols no podem deturar. Xerraires, filòsofs, dròpols, il·lusos... definicions inesgotables i adjectius completament buits de raó. Inconformisme i Fe, Fe en la humanitat que ens envolta, en el canvi, en l’evolució. Fe en poder aconseguir un món millor, en el diàleg. FE EN LA PARAULA, i en el seu poder.

Una fortalesa feta d’idees...

El pensament, la ment humana, murs infranquejables que ningú no pot enderrocar. Cavil·lacions, fluxos d’ idees, de sentiments, d’emocions... Qui pot dir que pensa qui? Quelcom insospitable i indubitablement confús. Que som sinó els nostres pensaments? Que som sinó les nostres paraules? On és el nostre límit sinó en els límits del nostre llenguatge? Transparències projectades en fosques parets, veritats a mitges o mitges veritats, ningú si no nosaltres mateixos podem saber qui som. Ningú si no nosaltres mateixos podem arribar a conèixer la nostra vertadera essència, l’essència del nostre existir. Això es quelcom indubtable, irrefutable. Però, realment podem arribar a conèixer-nos amb certesa, sense absència de dubte?, sense vacil·lar a l’hora de predir com actuarem, que direm i quan ho farem? Realment podem arribar a la nostra pròpia veritat universal? Podem escorcollar dins el nostre interior i que arribi el moment en que no hi hagi cap tipus d’amagatall en ell per a nosaltres?
Impensable i impossible utopia, paradís somiat i desitjat per alguns el poder saber i evitar reaccions i sentiments que escapen del nostre control...