Una classe de Filo,,

Text escrit el 24 de febrer del 2007.

Aquests dies, a classe de Filosofia, hem estat tocant el tema del multiculturalisme i les diferents etnies. Evolucionisme unilineal, neoevolucionisme multilineal, multiculturalisme, actitus més freqüents davant de la diversitat cultural... És un tema actual i amè, un tema que dona molt de marge i que fins i tot ens va permetre fer un petit debat improvitzat a una de les hores de classe. I per sorpresa meva vaig poder veure actituds i pensaments de tota mena respecta a l’immigració i el multiculturalisme. Vaig poder veure opininons més o menys fonamentades i també vaig poder escoltar arguments que no tenian ni cap ni peus. Vaig poder veure la intolerancia per part d’alguns dels meus companys davant el multiculturalisme i la tolerància i el respecte per part d’uns altres. Es van dir moltes coses i es van parlar de moltes altres. Va haver-hi gent que no va parlar, gent que jo sé, adopta una actitud racista davant d’aquestes situacions. I també va haver-hi gent que va expressar el seu respecte cap a les altres cultures i va votar per la convivència i el diàleg entre aquestes.
M’atreviria a dir, que tots estavem molt submergits en el tema, tots voliem donar el nostre punt de vista i la nostra opinió, tots voliem tenir la paraula i voliem expressar-nos. Tots menys un noi... a primera fila, creuat de braços i amb el cap entre ells, un noi Colombia i Amèrica, un noi que no se sentia d’enlloc perque mai havia viscut permanentment a cap pais. Algú s’havia fixat en ell? O només jo m’estava preguntant com es sentiria a tots aquests comentaris que d’una o altra manera l’afectaven tant? Tots parlavem de com ens sentiem amb la vinguda d’immigrants, tots jutjavem i opinavem, tots... menys ell. Potser ell era la persona indicada per explicar-nos la dificultat que té una persona per a sentir-se acceptada per una cultura diferent a la seva, potser ell ens podia explicar com se sent un fora del seu lloc d’origen, potser ens podia fer comprendre i veure ho dificil que ha de resultar tot plegat.
Sortim d’escola i passejem, li dic que l’he vist molt callat i li pregunto que pensava, ell em contesta amb una simple frase i canvia de tema: “El que deieu tots allà, m’ho estaveu dient a mi”. No vaig voler dir re més al respecte, només seguia preguntant-me si els demés de la classe s’havien adonat també d’aquest fet.

Lα Múѕι¢α ι Jσ,,*

Últimament, amb tot el temps lliure que he tingut m’he adonat d’una cosa. Una cosa en la que mai havia caigut, en la que mai m’havia fixat. I és que, m’encanta la música. No sé viure sense ella, tot el que faig ho faig amb música. En aixecar-me el primer que faig al mati és encendre l’ordinador i posar-ne, em dutxo amb música, faig els deures amb música, faig el dinar amb música, endreço la casa amb música fins i tot baixo a comprar el pa amb música...mes ben igual que fer, però TOT escoltant les meves cançons! I em son ben indiferents si són en angles, en català o en castellà, si ara sona un rock, després una balada i per últim el cànon de Pachelbel. Tot m’agrada, tot em produeix sensacions, tot em produeix pensaments i reflexions; la lletra, el ritme, la melodia... tot.
I en part aquest post és per a això, vull dedicar-li un petit racó del meu microcosmos a la música, perquè ella ha estat (i encara és moltes vegades), la meva font de inspiració, la meva musa.

P.D.: Com podeu veure a la foto, fins i tot m’adormo escoltant música...!! jajajaja

P ℓ υ נ a ι т є м ρ ѕ *, ,

Plou. M’encanten els dies de pluja, sempre ho dic però mai em canso.
La olor a terra humida i a arbres amb fulles verdes, la gent corrents d’un lloc a un altre amb el paraigües a la mà... I jo sota la pluja caminant tranquil·lament sense paraigües que eviti el contacte del meu cos amb les gotes fredes que cauen. Acabaré xopa, mullada de dalt a baix i amb una bona esbufegada per part de ma mare, ho sé, però no m’importa. La pluja em tranquil·litza, em relaxa, la pluja em fa sentir realment bé.
Avui és un dia prou tranquil, és dilluns però no he d’anar a escola, és festa. Avui és un dia perfecte per a mi mateixa, per als meus pensaments. Feia molt de temps que no em permetia un instant de solitud interna, de reflexió, i ja ho trobava a faltar. Últimament la meva vida ha estat una intensa pluja d’esdeveniments. Han passat moltes coses més o menys importants i també he hagut de prendre algunes decisions que encertades o no ja estan preses.
Ara, després de tota aquesta tempesta, trobo aquests instants fugaços que he estat buscant durant molt de temps sense èxit, aquest temps que tanta falta em feia abans i que no he pogut obtenir fins ara. És com quan sents que has estat mesos i fins i tot anys sense viure i de cop i volta la teva vida es concentra en un sol moment, en un sol instant que et retorna l’alè que havies perdut durant tot aquell temps. Així em sento jo ara, com si aquest matí, en llevar-me m’hagués adonat que estic al món, que tinc una vida i que val la pena viure-la. Com si m’hagués adonat de que cada segon, cada minut, conté quelcom d’especial que sigui com sigui estic disposada a trobar.

Dє Tσяиα∂α [!]

Avui fa una setmana de la tornada. Avui fa una setmana que l’ idil·li va acabar. Inoblidable viatge; Praga, Dresden i per últim Berlín van ser els nostres destins.
Cadascun d’ells amb la seva bellesa personal i característica i tots amb una gran història.
Al viatge d’anada estava anant rodat. En anar a recollir les maletes però, un petit problema: s’havien deixat la maleta d’una companya a Barcelona. No Problem, en arribar a l’hotel varem fer-li una recol·lecta general de roba i allà no havia passat res!
Els tres dies a Praga fantàstics, Karlovy Vary preciós. La veritat i sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el viatge. Molt de fred i una mica de neu, una guia xerraire, es recupera la maleta perduda.. tot va bé!
Viatge a Dresden, 3 horetes d’autocar ens toca una guia una mica especial i ens instal·lem a l’hotel...impressionant hotel tot s’ha de dir. Veiem tot Dresden en un dia i mig tremolant, no només del fred (ja he dit que la guia era una mica especial). Tornem a l’hotel baldats i a dormir!
Marxem cap a Berlín en autocar i ja només queden 3 dies!! Primera nit d’hotel i les anècdotes del viatge van pujant de número. Veiem Berlín en autocar i una mica a peu, les temperatures eren molt baixes i allà si que va nevar fort! Juguem, riem, ens mullem... cada moment viscut anava gravant-se al cor. Museu de Pergamo, la porta de Brandenburgo, el musical de “Blue Men Group” i ens situem a l’últim dia.
Ens aixequem a les 6.30, maletes comprimides i algunes tovalloles “oblidades” perquè no cabien a dins. Autocar i viatge de 6 hores fins a l’aeroport de Praga. Agafem l’avió, adéu Berlín, adéu Dresden, adéu Praga.
Moments, anècdotes, fotos i més fotos... records. I només puc dir GRÀCIES a tots aquells que ho han fet possible, gràcies als companys, als professors...gràcies a tots.

>> P я α g α , D я є ѕ ∂ є и, B є я ℓ ι и 0 7 ‘ <<

Vιαтgє α Pяαgα i aℓємαиуα,,*

Per cert família, demà per fi és el gran dia.. marxem a Alemanya de fi de curs amb el col·legi!
La veritat és que el viatge promet!! Ja us explicaré que tal ha anat a la tornada i alguna anècdota que segur que hi haurà moltes! Fins d'aquí una setmaneta!!!^^