dijous, 8 de febrer del 2007
Indignada...
Avui era el dia, avui em donaven els resultats de les proves de l’esquena, proves que he estat esperant tota la setmana. He arribat a la consulta de la metgessa amb les radiografies a la mà, neguitosa, volia saber d’una vegada si podria seguir jugant o no. En arribar he estat quinzè minuts esperant a que em cridessin i un cop a dins la dona només m’ha dit que tinc l’esquena torta i que si em fa mal prengui paracetamol... només sabia dir això: “paracetamol, paracetamol”!! M’ha passat pel cap la imatge d’un conjunt de pacients amb altres malalties i la dona dient a tots: “paracetamol, paracetamol”. Era còmic, però denigrant. Ma germana ha posat cara de pocs amics i li ha dit a la dona si no pensava fer re més. Llavors la bona senyora m’ha dit que fes natació o algun esport per descarregar, jo li he dit que practicava bàsquet i m’ha preguntat com s’escrivia!!!!! Em prenia el pèl o que?! NO, realment no sabia com s’escrivia bàsquet!!! Vaig deixar-ho córrer i li vaig dir com s’escrivia, em va dir que fes el que vulgues. Jo vaig somriure per fi alliberada però ma germana (que és infermera) no semblava tant contenta. Va dir-li que el bàsquet és un esport dur i que carrego l’esquena i la metgessa només va dir que estires bé mentre feia unes ganyotes que vaig deduir eren estiraments i que prengués...PARACETAMOL!!!! (ha ha ha ha ha). Sortim del consultori i ma germana va dir de tot i més del bon treball que feia la metgessa, jo només somreia, podia seguir jugant a bàsquet! Que importava tot ho demés?!
dimecres, 7 de febrer del 2007
Cap al tard...
Ahir , cap al tard, devien ser les vuit trenta, em dirigia a entreno quan pel carrer vaig trobar un grup de persones que estaven al costat de la vorera envoltant a una persona que romania a terra estirada. Entre la gent vaig poder veure el cos d’una dona que estava patint un atac d’epilèpsia. Impactada em vaig estremir i un nus em va pujar a la gola, però no em vaig deturar, ja hi havia gent al voltant de la dona atenent-la i com no, tafanejant. Crueltat morbosa, l’ésser humà esta indirectament relacionat amb aquestes dues paraules.
Vaig anar fins a la pista de bàsquet i per culpa d’una mala passada del meu turmell, no vaig poder entrenar. Vaig quedar-me a mirar l’entreno fins que pleguessin. Fora d’observar el joc vaig estar pensant tota l’estona, rumiant com estaria la dona. Estava capficada en la imatge que acabava de veure i que m’havia fet pensar en la mort, en la seguretat de que tots tindrem una i en moltes altres coses. I és que, hi ha tantes coses a la vida, tantes!! I només una de ven segura, que un dia tot acabarà, tot... I confesso que la mort encara em fa una mica de por, que em paro a mirar el pas dels meus dies, que pocs han estat fins ara, i espero que hi hagin molts més, per poder-los aprofitar. I penso en tota la gent que hi ha al món amb malalties i problemes i en com m’agradaria poder ajudar a tothom, i em miro de dalt a baix i començo a riure. Ric perquè només sóc una nena amb ganes de menjar-se al món i de sentir-se útil. Ric perquè somio en trobar algun dia una solució per a tot i ni tan sols sóc capaç de trobar les solucions als meus propis mal de caps. Ric perquè vull arribar lluny i encara no sé que vull estudiar ni que faig estudiant el que estudio. Ric de mi i dels meus somnis encara que sé que sense ells no tindria motiu per aixecar-me als matins, per viure.
Em ve un altre cop el flash de la imatge que a quedat gravada amb foc als meus pensaments i em quedo mirant la negra nit, el cel buit d’estrelles. El meu entrenador s’apropa, em pregunta si estic bé i em demana ajuda per recollir les pilotes. Ja eren les deu, l’entreno havia finalitzat, feia fred i tenia ganes de tornar a casa, recullo i marxo a un altre indret amb els meus pensaments.
T'ho dedico Twin... 'cause we are only litlle princess with lots of dreams...*
Vaig anar fins a la pista de bàsquet i per culpa d’una mala passada del meu turmell, no vaig poder entrenar. Vaig quedar-me a mirar l’entreno fins que pleguessin. Fora d’observar el joc vaig estar pensant tota l’estona, rumiant com estaria la dona. Estava capficada en la imatge que acabava de veure i que m’havia fet pensar en la mort, en la seguretat de que tots tindrem una i en moltes altres coses. I és que, hi ha tantes coses a la vida, tantes!! I només una de ven segura, que un dia tot acabarà, tot... I confesso que la mort encara em fa una mica de por, que em paro a mirar el pas dels meus dies, que pocs han estat fins ara, i espero que hi hagin molts més, per poder-los aprofitar. I penso en tota la gent que hi ha al món amb malalties i problemes i en com m’agradaria poder ajudar a tothom, i em miro de dalt a baix i començo a riure. Ric perquè només sóc una nena amb ganes de menjar-se al món i de sentir-se útil. Ric perquè somio en trobar algun dia una solució per a tot i ni tan sols sóc capaç de trobar les solucions als meus propis mal de caps. Ric perquè vull arribar lluny i encara no sé que vull estudiar ni que faig estudiant el que estudio. Ric de mi i dels meus somnis encara que sé que sense ells no tindria motiu per aixecar-me als matins, per viure.
Em ve un altre cop el flash de la imatge que a quedat gravada amb foc als meus pensaments i em quedo mirant la negra nit, el cel buit d’estrelles. El meu entrenador s’apropa, em pregunta si estic bé i em demana ajuda per recollir les pilotes. Ja eren les deu, l’entreno havia finalitzat, feia fred i tenia ganes de tornar a casa, recullo i marxo a un altre indret amb els meus pensaments.
T'ho dedico Twin... 'cause we are only litlle princess with lots of dreams...*
dimarts, 6 de febrer del 2007
Monòleg de mitja nit
Ahir estava escrivint. Els darrers dies guardo la meva estona lliure de després de sopar per a això. He descobert una via de sortida per a tots els meus pensaments, per a les meves dèries i l’espremo al màxim. Últimament fins i tot estic contenta i il·lusionada com feia ja molt de temps que no ho estava...!
De cop arriba ma germana, du cara de pocs amics i en uns segons comença a esbufegar mentre recullo les meves pertinences: “Un altre cop igual, ara que t’ha donat amb això, ets...” “Com un gra al cul” acabo jo que ja em se fil per randa la seva cançoneta... Agafa aire i segueix: “Un dia et donarà un atac..” “Obsessiu compulsiu.”, emfatitzo. Agafo les coses i marxo tancant la porta i finalitzant així el seu monòleg. Arribo a la meva habitació, no ha estat un bon dia, m’assec al llit i em quedo quieta pensant en tot un seguit de coses sobre els comentaris que em fa ma germana i la poca noció que té ella del que aquest nou món representa per a mi.
De sobte miro el rellotge i me n’adono de quina hora és, 1:10. i demà he d’aixecar-me a les 6:45. Serà millor que intenti dormir una mica, al cap i a la fi s’està millor dins els somnis que no dins la meva habitació. Tanco els ulls i em disposo a somiar, bona nit món real...
De cop arriba ma germana, du cara de pocs amics i en uns segons comença a esbufegar mentre recullo les meves pertinences: “Un altre cop igual, ara que t’ha donat amb això, ets...” “Com un gra al cul” acabo jo que ja em se fil per randa la seva cançoneta... Agafa aire i segueix: “Un dia et donarà un atac..” “Obsessiu compulsiu.”, emfatitzo. Agafo les coses i marxo tancant la porta i finalitzant així el seu monòleg. Arribo a la meva habitació, no ha estat un bon dia, m’assec al llit i em quedo quieta pensant en tot un seguit de coses sobre els comentaris que em fa ma germana i la poca noció que té ella del que aquest nou món representa per a mi.
De sobte miro el rellotge i me n’adono de quina hora és, 1:10. i demà he d’aixecar-me a les 6:45. Serà millor que intenti dormir una mica, al cap i a la fi s’està millor dins els somnis que no dins la meva habitació. Tanco els ulls i em disposo a somiar, bona nit món real...
dilluns, 5 de febrer del 2007
Gotes de pluja...
Esta plovent. Miro rere els vidres entelats de la meva habitació mentre deixo caure el cap a tocar d’aquests. Sospirs acompanyen la meva respiració, no se sent re més, només la pluja que cau al terra mullat. I veig a les poques persones que caminen pel carrer sense paraigües i m’agradaria ser una d’elles. M’encanta sentir com la pluja cau sobre meu, com em mulla, em fa sentir que estic viva encara que de vegades ho dubti... Però no puc sortir al carrer, no sense haver de donar milers d’explicacions. Desitjo poder ser lliure, poder volar i fugir.
I avui és un d’aquells dies en els que em sento trista, en els que em sento sola. És un dels dies en els que crec que re no sortirà bé, en els que ni jo mateixa sé el que sento, en els que dubto de tot i m’ensorro... Se’m va difícil explicar tot això, se’m fa difícil dir amb paraules que esta passant dins meu i que aquestes paraules no em semblin poca cosa. Torno a sospirar, un calfred recorre el meu cos i penso en que seria de mi si tu encara estiguessis al meu costat. Penso en si tindria aquest sentiment de buidor que em persegueix dia rere dia i no em deixa estar, penso en si seria feliç, en si el meu món seria diferent, en si tindria somnis o il·lusions. Però miro al meu costat i no hi ets, sé que mai tornaràs i estic aprenent a portar aquesta vida que tinc, resignant-me a ella i és que des que vas marxar m’he construït una fatxada de noia dura e impassible, una fatxada de la qual procuro no sortir-ne davant de ningú. També he intentat omplir amb qualsevol tipus d’activitat el meu temps, procurar així tenir ocupada la ment i evitar pensar en tota aquesta història, però sempre queda un racó del dia lliure i tu sempre tornes. No sé com t’ho fas, però sempre hi ets present.
De vegades em pregunto si això és la vida, la meva vida. Si sempre serà així o si cap dia podré arribar a ser feliç, si el temps passarà i tota aquesta bogeria marxarà o si al contrari tot seguirà i haure de arriscar-me per aconseguir el que sempre he desitjat. Però no trobo cap resposta a aquesta pregunta...
I avui és un d’aquells dies en els que em sento trista, en els que em sento sola. És un dels dies en els que crec que re no sortirà bé, en els que ni jo mateixa sé el que sento, en els que dubto de tot i m’ensorro... Se’m va difícil explicar tot això, se’m fa difícil dir amb paraules que esta passant dins meu i que aquestes paraules no em semblin poca cosa. Torno a sospirar, un calfred recorre el meu cos i penso en que seria de mi si tu encara estiguessis al meu costat. Penso en si tindria aquest sentiment de buidor que em persegueix dia rere dia i no em deixa estar, penso en si seria feliç, en si el meu món seria diferent, en si tindria somnis o il·lusions. Però miro al meu costat i no hi ets, sé que mai tornaràs i estic aprenent a portar aquesta vida que tinc, resignant-me a ella i és que des que vas marxar m’he construït una fatxada de noia dura e impassible, una fatxada de la qual procuro no sortir-ne davant de ningú. També he intentat omplir amb qualsevol tipus d’activitat el meu temps, procurar així tenir ocupada la ment i evitar pensar en tota aquesta història, però sempre queda un racó del dia lliure i tu sempre tornes. No sé com t’ho fas, però sempre hi ets present.
De vegades em pregunto si això és la vida, la meva vida. Si sempre serà així o si cap dia podré arribar a ser feliç, si el temps passarà i tota aquesta bogeria marxarà o si al contrari tot seguirà i haure de arriscar-me per aconseguir el que sempre he desitjat. Però no trobo cap resposta a aquesta pregunta...
TR...
Avui a l’escola els meus companys de 2n de Batxillerat han exposat els seus treballs de recerca. Pels passadissos podia veure cares de nervis i angoixa del qui encara no l’havien presentat i cares de tranquil·litat i alegria per a aquells que ja s’ho havien “tret de sobre”. Al principi, tots estaven nerviosos, no paraven de donar-li voltes a tot allò que havien de dir i explicar i només deien que volien acabar-ho, bé o malament però la qüestió era enllestir-ho tot d’una vegada. Hi ha hagut treballs de tota mena... des de la investigació de la metamorfosi dels cucs de seda fins a ((i he de dir que aquest treball m’ha agradat molt)) la hipòtesi sobre la utopia.
Tots han estat d’allò més variats. Alguns més amens que d’altres però tot va depenent de la persona.
I penso ( jo sempre pensant...), i veig que dintre d’un any jo estaré allà, on ells són ara. I un conjunt d’alumnes m’estaran mirant, avaluant, jutjant. I haure d’exposar tot allò que he après en la meva tasca investigadora. I hauré de resumir en una breu estona tot el treball de gairebé un any...
I m’atabalo!! Quin tema podria fer? Quelcom que m’importes i que a més pugui agradar a la gent que m’escolta! Original i a la vegada correcte. Ni massa antic ni massa innovador. Quants requeriments i que poques idees!!! I quan ens començaran a parlar del tema? Ens ajudaran a escollir? Ens donaran idees? Ufffffffff
Massa preocupacions per una estona tan curta. Acabo per decidir que ja m’ocuparé de decidir-ho tot quan sigui el moment. Sacava el pati, torno a l’aula on era i em disposo a escoltar una altra exposició... aquest cop de bàsquet, m’encanta.
Tots han estat d’allò més variats. Alguns més amens que d’altres però tot va depenent de la persona.
I penso ( jo sempre pensant...), i veig que dintre d’un any jo estaré allà, on ells són ara. I un conjunt d’alumnes m’estaran mirant, avaluant, jutjant. I haure d’exposar tot allò que he après en la meva tasca investigadora. I hauré de resumir en una breu estona tot el treball de gairebé un any...
I m’atabalo!! Quin tema podria fer? Quelcom que m’importes i que a més pugui agradar a la gent que m’escolta! Original i a la vegada correcte. Ni massa antic ni massa innovador. Quants requeriments i que poques idees!!! I quan ens començaran a parlar del tema? Ens ajudaran a escollir? Ens donaran idees? Ufffffffff
Massa preocupacions per una estona tan curta. Acabo per decidir que ja m’ocuparé de decidir-ho tot quan sigui el moment. Sacava el pati, torno a l’aula on era i em disposo a escoltar una altra exposició... aquest cop de bàsquet, m’encanta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
