Just some weeks,,

I només queden unes setmanes per què tot torni a funcionar com abans ( o no ).

Estiu intens i com sempre, massa curt pel meu gust. Com sempre volia fer moltes coses i al final... ni la meitat! TRISTESA. Tinc la impressió de que aquest any em tocarà treballar de valent i no em fa gens d’il·lusió. El meu fort mai ha estat la constància i molt menys el treball, sempre a les últimes i pels pèls.. ( és trist, però és veritat ) i doncs, el resultat es pot veure clarament reflectit a les meves notes. Però aquest any... veig que no podré treure’m un segon de batxillerat estudiant el dia d’abans i ni això, veig que em tocarà treballar i esforçar-me i serà una experiència nova que crec, no m’agradarà. Ja puc imaginar-me els atabalaments, els mals de caps i els moments d’histerisme...

I doncs, aquest curs promet ser un nou repte que espero poder superar.

Hay una niña sola en su habitación
Jugando con el aire y su imaginación
No comparte tesoros ni tampoco secretos
Su universo es grande mas que el mundo entero

Ella ríe sin saber porque, ella habla si saber porque
Ella mira a su alrededor y no ve mas que dolor
Niña que va a ser de ti sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...
Niña que va a ser de ti sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

100 noches de lágrimas y de fría oscuridad
El calor más cercano era el de la soledad
Tiene tanto miedo a que puedan entrar
En su frágil burbuja de irrealidad

Ella ríe sin saber porque, ella habla sin saber porque
Ella mira a su alrededor y no ve más que dolor
Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...
Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

*Otra historia más...

Setmana de vacances

Divendres oficialment marxo de vacances. Com cada any i per no canviar costums baixem una setmana al poble de mon pare, a Granada. Setmana per pensar i per llegir, setmana per reflexiona i qui sap, potser per retrobar-me amb mi mateixa. Setmana que pot ser bona o potser dolenta (espero bona), però això segur, setmana de vacances.

Així que, estimats amics, a la tornada ens veiem i confio que podré dir-vos que ha estat una setmana productiva.

… Hi ha un nen a terra. És fosc i ningú el veu. La gent passa pel seu costat, el toca, fins i tot de vegades el trepitja. Ell crida, demana ajut, però ningú li fa cas.
Se sent sol i sense ningú que li proporcioni una mica d’afecte, una mica d’estimació, ningú l’escolta, ningú es preocupa... I es comença a preguntar per que es troba tant sol al món sabent que hi ha milions de persones al seu voltant. I intenta aixecar-se i arrencar a córrer, però cada cop que es posa dret, algú li passa pel costat i l’empeny un altre cop a terra, i al tornar-ho a intentar, el tornen a empènyer. No vol rendir-se, però al final ho ha de fer, i resignar-se així a rebre els cops que un a un, dia a dia, la gent li anirà donant, fins que tot hagi acabat.

M'agrada...

M’agrada pensar que tot el que passa succeeix per alguna raó, que totes i cadascuna de les situacions en les que ens posa la vida ens fan aprendre alguna cosa nova.

M’agrada creure que de tot en trèiem quelcom bo, que fins i tot del patiment podem acabar donant gràcies.

M’agrada conservar l’absurda esperança de que algun dia tot anirà millor.

M’agrada somiar que la felicitat és pot aconseguir, i imaginar que no és només allò que tothom desitja i que ningú mai té.

M’agrada tenir ideals i per molt absurds que siguin, seguir-los i defensar-los fins al final perquè és allò en el que crec.

M’agrada ser independent sense haver de donar explicacions a ningú, i potser com mai ho he estat, és el que més desitjo.

M’agrada seure a escoltat una cançó, agafar un bolígraf i oblidar-me de tot, de tots...

M’agrada... m’agrada la meva petita bombolla de irrealitat on puc pensar, creure i inventar contes de fades sense que ningú no vingui a molestar-me.