Gira la cantonada i, per no perdre l'equilibri, es veu obligat a recolzar-se a un fanal, ja encès. Tot i tenir la cara i les galtes roges, resultat de l’alcohol ingerit aquella mateixa nit, tremola. Intenta posar un peu darrere de l'altre, i després de molts esforços, aconsegueix caminar.
La tarda ha anat marxant i ha anat deixant, darrera seu, la negra i fosca nit. Comença a ploure i la penosa figura, que camina per la vorera, no pot evitar relliscar i caure. Uns metres més endavant, en arribar a uns vells edificis, entra al portal número 36. En encendre el llum, encara pot veure una parella de joves corrents escales amunt mentre riuen.
Puja les escales d'esma, sense ganes i moll de cap a peus. Es queda palplantat davant una porta de fusta que sembla ser una casa de corcs. Treu les claus i, després de diversos intents, aconsegueix obrir la porta que grinyola al seu pas. Llença les claus a un racó del pis buit i, sense treure's la jaqueta, es deixa caure a una butaca situada davant del televisor. És l'únic moble que hi ha a l'estança i això fa que les capces de pizza i les llaunes de cervesa amuntegades es vegin més.
Engega l'aparell amb la vana esperança de fer callar aquella veu que envaeix la seva vida i que li recorda, a cada instant, que està sol. Després d'una estona, quan ja ha aconseguit perdre la mirada a les imatges en blanc i negre del televisor, el rellotge toca les tres de la matinada. S'aixeca, apaga l'aparell i marxa al llit, on una nit més els malsons no el deixaran dormir tranquil. On pensarà com aquell dia li havia escapat de les mans, com tots els anteriors, sense poder tornar a recuperar-lo mai.

Ales fràgils

Una fulla es desprèn de l'arbre més proper a tu. Oscil·lant, d'esquerra a dreta, de dreta a esquerra, com si d'una gòndola es tractes. Solcant el cel, gràcies a les fràgils i transparents ales del vent que bufa dèbil, va caient lentament fins acabar damunt d'altres fulles ja seques. Llavors, en l'instant en que queda reposant sobre d'aquestes, descansa. És hivern i l'aire és fred. El terra, ple de fullaraca, transforma tots aquells carrers de sempre en indrets fins ara desconeguts. L'efecte que aquella visió produeix sobre teu és sorprenent. Et trasllades, estàs confosa i dubtes, ets realment a la mateixa ciutat de sempre?. Descobreixes una màgia fins ara oculta per a tu, per als teus ulls. El paisatge t'absorbeix completament. De cop, recordes la imatge oblidada, a un racó de la memòria, de la Fageda d'en Jordà. Allà, als volts d'Olot, tan magnifica i espectacular sempre... Si poguessis, no ho dubtaries ni un moment, tornaries a respirar l'aire humit i la verdor dels seus paratges. Una altra fulla es desprèn de l'arbre. Es disposa a fer el mateix recorregut que ha fet la seva companya un moment abans. Es veu tan perfecte, àgil i lleugera... Però com totes les altres, acaba arribant a terra i essent una més en mig de tota la fullaraca. Com totes, cau, perquè les fràgils ales transparents del vent no tenen prou força per a fer-la volar. I és que, al cap i a la fi, només són: ales fràgils.

Nadal

Nadal. Un temps de fred, de llumetes de colors i de màgia. Un temps de família, de retrobaments, d’enyorança i sobretot un temps de records.

Una nit plena de joia, una família reunida al voltant d’una taula, nens que esperen amb il·lusió i d’altres, no tan nens, que enganyen amb il·lusió.

Una llum al cel i una nena que mira per la finestra. Entre tant, els seus cosins li expliquen com aquella llum màgica, és l’estrella que van seguint els Reis d’Orient pel negre cel. La mateixa estrella que fa milers d’anys els va conduir fins al nen Jesús, que havia nascut a Betlem. I la nena, bocabadada, no pot deixar de mirar-se l’estrella titil·lant que està allà, al racó més llunya de tot l’univers, indicant el camí per anar a Betlem.

I un any més, torna el Nadal. Ja no s’escolten històries d’estrelles ni poemes recitats. Ja no es canten nadales d’escola ni es descobreixen regals al balco quan arriba mitja nit. Els anys han marxat i la màgia ha marxat amb ells.

Nadal: una nit plena de joia, una família reunida al voltat d’una taula i uns nens que ja no són nens.

16.11.07

Cau lentament, com si la taula i ell fossin un, com en una simbiosi o en una unió perfecte... I mentre sento el petar de les onades a la sorra humida, puc veure com una capa d'escuma blanca l'envolta.

La curiositat m’envaeix i em pregunto si quan està allà, damunt la onada més alta, se sent lliure. Si al agafar aire i tornar-lo a deixar se sent com aquells ocells que volen baix baixet vora de l'aigua freda i que estan tan segurs del seu vol que mai arriben a tocar-la.
Sec a la sorra i respiro. L'aire està impregnat d'aquella flaira d'aigua salada que tant m'agrada, i el sol, reflectit a la superfície del mar, està en el punt més alt. És un d'aquests instants de pau en el que em sento bé amb mi mateixa. Un d'aquests moments en els que desconnecto de la civilització per a connectar amb la natura. I com aquell qui forma una unió perfecte amb la seva taula de surf, jo em deixo endur i intento sentir-me en harmonia amb tot el que m'envolta.
De cop, i sense previ avis, escolto unes passes al meu costat. No fa falta que aixequi la mirada, ja sé qui és. M'aixeco i m'acomiado del la immensitat del mar amb un "fins un altre". Ara toca un altre tipus de simbiosi, un altre instant de pau en el que puc ser jo mateixa sense tenir por de caure a l'aigua en cas de perdre el control del meu propi vol. Un altre instant amb tu.

Com...

Com...

Com llençar un grapat de paraules a la buidor del no res amb l’esperança de que algú les escolti.
Com aquell qui aboca al vent una cançó que parla sobre una història d’amor amb el pensament utòpic de que arribarà a la persona estimada.
Com demanar ajuda a crits en mig del desert que saps buit de existència humana.
Com posar un missatge a l’interior d’una ampolla, llençar-la a la immensitat del mar i esperar que retorni amb una resposta.
Com fer-se la mateixa absurda pregunta dia rere dia i esperar dia rere dia trobar una resposta que saps inexistent.
Com viure esperant un dia que saps que no arribarà o jugar a somiar fer realitat un somni que saps que mai es realitzarà.
Com la incòmode agonia d’aquell qui espera una mort ja anunciada i que no pot fer altra cosa que mirar el rellotge per saber quant de temps li resta.
Com quan ets nen i en una nit d’estiu estrellada et proposes saber quantes estels hi caben al cel.
Com qui passa una vida sencera intentant mantenir-se allunyat d’una situació i quan deixa de preocupar-se només durant un segon d’aquesta, hi cau de quatre potes.Per que de vegades intentar lluitar per allò que saps mai aconseguiràs és tan inútil, tan absurd i tan injust com ser posseïdor del somriure més bonic del món però no tenir forces per a somriure a ningú.