Ales fràgils

Una fulla es desprèn de l'arbre més proper a tu. Oscil·lant, d'esquerra a dreta, de dreta a esquerra, com si d'una gòndola es tractes. Solcant el cel, gràcies a les fràgils i transparents ales del vent que bufa dèbil, va caient lentament fins acabar damunt d'altres fulles ja seques. Llavors, en l'instant en que queda reposant sobre d'aquestes, descansa. És hivern i l'aire és fred. El terra, ple de fullaraca, transforma tots aquells carrers de sempre en indrets fins ara desconeguts. L'efecte que aquella visió produeix sobre teu és sorprenent. Et trasllades, estàs confosa i dubtes, ets realment a la mateixa ciutat de sempre?. Descobreixes una màgia fins ara oculta per a tu, per als teus ulls. El paisatge t'absorbeix completament. De cop, recordes la imatge oblidada, a un racó de la memòria, de la Fageda d'en Jordà. Allà, als volts d'Olot, tan magnifica i espectacular sempre... Si poguessis, no ho dubtaries ni un moment, tornaries a respirar l'aire humit i la verdor dels seus paratges. Una altra fulla es desprèn de l'arbre. Es disposa a fer el mateix recorregut que ha fet la seva companya un moment abans. Es veu tan perfecte, àgil i lleugera... Però com totes les altres, acaba arribant a terra i essent una més en mig de tota la fullaraca. Com totes, cau, perquè les fràgils ales transparents del vent no tenen prou força per a fer-la volar. I és que, al cap i a la fi, només són: ales fràgils.