Gira la cantonada i, per no perdre l'equilibri, es veu obligat a recolzar-se a un fanal, ja encès. Tot i tenir la cara i les galtes roges, resultat de l’alcohol ingerit aquella mateixa nit, tremola. Intenta posar un peu darrere de l'altre, i després de molts esforços, aconsegueix caminar.
La tarda ha anat marxant i ha anat deixant, darrera seu, la negra i fosca nit. Comença a ploure i la penosa figura, que camina per la vorera, no pot evitar relliscar i caure. Uns metres més endavant, en arribar a uns vells edificis, entra al portal número 36. En encendre el llum, encara pot veure una parella de joves corrents escales amunt mentre riuen.
Puja les escales d'esma, sense ganes i moll de cap a peus. Es queda palplantat davant una porta de fusta que sembla ser una casa de corcs. Treu les claus i, després de diversos intents, aconsegueix obrir la porta que grinyola al seu pas. Llença les claus a un racó del pis buit i, sense treure's la jaqueta, es deixa caure a una butaca situada davant del televisor. És l'únic moble que hi ha a l'estança i això fa que les capces de pizza i les llaunes de cervesa amuntegades es vegin més.
Engega l'aparell amb la vana esperança de fer callar aquella veu que envaeix la seva vida i que li recorda, a cada instant, que està sol. Després d'una estona, quan ja ha aconseguit perdre la mirada a les imatges en blanc i negre del televisor, el rellotge toca les tres de la matinada. S'aixeca, apaga l'aparell i marxa al llit, on una nit més els malsons no el deixaran dormir tranquil. On pensarà com aquell dia li havia escapat de les mans, com tots els anteriors, sense poder tornar a recuperar-lo mai.