υи.26.∂e.fєвяєя.∂єℓ.∂σѕмιℓ.7.

Quan sents que tot arriba a la fi del seu destí, quan encara que busquis i busquis no trobes la solució a un problema, quan els camins de dues persones se separen sense poder evitar-ho perque la relació fa més mal que bé... Llavors, et veus com a naufrag a mar terbola, com a infant que s’ha perdut en uns grans magatzems i et pares a mirar que estas fent amb la teva vida.
I com a protagonista de la teva propia pel·lícula tornes anys enrere i penses en totes les oportunitats que has deixat passar sense més, en totes les vegades que t’has ofegat en un got d’aigua, en tots els instants que has cregut enfonsar-te i en els que al final de tot has aconseguit surar. Penses en totes les persones que han passat per la teva vida, en els que ja no hi són per uns o altres motius, i en els nouvinguts. Penses en tots aquells que sempre han estat i et preguntes si el dia de demà també seguiran al teu costat. T’ho preguntes perquè recordes totes les promeses fetes a aquells que ja no hi són, penses en tots els somnis i tots els viatges futurs que has somiat fer i mires al teu costat i veus que totes aquestes promeses s’han fos. T’adones que només era un joc de nenes que creien que sempre havien d’estar juntes, per sempre. I ara estas creixent, i no tens temps per res, i aquestes promeses no tenen cabuda dins els teus plans i recordes tots els moments viscuts amb aquestes persones i les anyores, però saps que és millor així.
I sé que la vida és com un tren, que els passatgers que t’han d’acompanyar aniran pujant i anirant baixant però que mai es quedaran per sempre.

Uи ∂ια fєт Dє Sυ¢яє,, = )

Ahir era el meu aniversari, un dia més, d’un mes més, d’un any més... o al menys això pensava que seria el dimarts per la tarda. He de dir, que va resultar quelcom més, va resultar imprevisible, inesperable i sobretot, agradable.
Dimarts per la tarda va començar tot, i és que, encara que una mica avançat l’equip sencer amb entrenadors inclosos van fer-me una petita sorpresa. Re a dir, cara de ximpleta i sorpresa inigualable al veure que no s’havien oblidat de que l’endemà era el meu aniversari. Alguna llàgrima, un brindis amb cava, un regalet... i com a premi un entreno “pachanga”.
Les dotze s’apropaven cada cop més i els ulls se’m tancaven. Vaig decidir anar al llit amb el bon sabor de boca que tenia de la sorpresa. Un cop al llit, es van fer les dotze i el mòbil va començar a sonar. Cada minut m’arribava un missatge i el meu somriure i la meva alegria poc a poc van anar engrandint-se fins a convertir-se en un somriure de felicitat. Sentir-se important, sentir-se estimada, sentir-se bé...tots necessitem que els nostres actes siguin reconeguts i que de quan en quan ens diguin t’estimo, i jo, com tots, també ho necessito. Al final vaig anar a dormir a les 12.15... i amb un benestar inigualable.
El gran dia havia arribat, em vaig aixecar amb els ulls encara tancats i a palpentes vaig obrir el llum. No tenia ganes de parlar i havia d’anar a la dutxa, però vaig decidir entrar a l’habitació de mons pares... tots tres al llit com quan era una nena i anava corrents a la seva habitació a ficar-me sota els llençols perquè tenia els peus freds, m’encantava. Se’m llença’n a sobre tots dos, em petonegen...me’ls estimo. Escolto a ma germana fer un intent de parlar des de la seva habitació i vaig a donar-li la tabarra a ella també, després, vaig a cole.
En arribar enxampo a uns amics dibuixant a la pissarra un immens: “felicitats marta”. No entro a classe, em moro de la vergonya i veig a les nenes que s’apropen corrents i em salten a sobre. Un altre cop aquella sensació... sentir-se estimada. Camino pel passadís fent petons a tothom, tothom em felicita i jo que pensava que ningú se’n recordaria. En seure a la taula la veig plena de llapis i d’escrits.
A l’hora següent puja una amiga que em porta un regal, m’encanten els seus regals, sempre són fets per ella, re de materialisme! Però no me’l deixa obrir, no fins arribar a casa, i plego a les 14.30!!!!!! S.O.S!
Continua el dia, i tot va genial, em sento bé. Amb el grup de confirmació ens fem algunes fotos i riem, marxem cap a casa, menjo i vaig a la dentista. En torna vaig a veure una amiga entrenar i rebo un altre regalet. GENIAL!! Un coixí fet amb una foto nostra i un quadre pintat per ella!! (Una altra que sap que m’encanten les coses no materials J ). Marxo i em trobo amb un amic, ell també té un regalet per mi! No m’ho puc creure!!!! Examen de l’acadèmia, “speaking”, tot bé i jo parlant amb fluïdesa, l’examinadora és molt maca i les preguntes fàcils, prova superada!
En arribar a casa trobo a els tiets, han vingut a veurem, no s’han oblidat! J Després comença a sonar el telèfon i semblo la central de trucades, no m’agrada parlar per telèfon però... avui estic de bon humor! Sopar especial, pastis fet per ma germana (els fa boníssims per cert) brindis, bromes, rialles i més regalets, estic contenta i no m’importa fer ximpleries, només vull que els demés riguin amb mi!
S’acaba el dia i amb ell les emocions fortes, o això pensava... A l’endemà, és a dir, avui, arribo a classe i em trobo una noteta a la taula, un joc. Ves al lavabo i mira a sobre de l’assecador, corro i trobo una altra: “Ara busca a l’extintor...però de quin pis?!” Busco al del nostre i evidentment és allà, ufff quin ensurt! “Busca a la Bea, te una cosa per tu”, “Busca aquesta taquilla i haurà alguna cosa”, “Busca aquesta combinació i trobaràs el que tant desitges”, “FELICITATS, ES AQUÍ”, després de anar corrent per tot el col·legi i que la gent em mires de forma estranya, trobo el que tant buscava. I altre cop no és re material. Un escrit, unes 3 pàgines, un escrit que em porta molt records, records de la infantesa, records d’un col·legi ja mig oblidat, records que em fan somriure i records que em fan plorar.
I ja acaba el dia i puc dir que estic contenta, el meu aniversari ha durat dos dies! I he tingut tantes sorpreses... Només em queda donar les gràcies un cop més a totes les persones que heu posat en mi tota aquesta alegria, tota aquestes ganes de viure, tota aquesta il·lusió. A aquella gent que m’ha demostrat que m’estima i a la que jo també estimo, a tots els que heu fet aquests dos dies possibles, Gràcies.

и σ т є ѕ ι . . . α ρ ℓ σ я α я [!]

Bé, com a resultat d’una setmana de globals avui he obtingut les meves notes, notes que la veritat deixen molt a desitjar. Les físiques penjades i una mitja de 6,5 és tot el que he pogut aconseguir aquest trimestre. Falta de constància, de treball i d’interès... Constant bombardeig de professors dient-nos diàriament el baix rendiment que tenim, la nostra passivitat davant de resultats més que pèssims i la falta de motivació. No hi ha excuses, només nosaltres tenim el problema, només nosaltres som el problema, problema que no sabem ni com solucionar...
Notes a les mans, rumio. Sé que podia haver fet més, potser fins i tot a algunes matèries molt més, però, perquè no ho vaig fer? Vull fer un propòsit, un propòsit de millora, però no intento enganyar-me, sé que arribarà el dia i tornarà a passar el mateix. Fins i tot jo mateixa em faig pena. Si trobes encara que fos una cosa, una sola cosa que m’empenyés a fer-ho bé...
I penso en totes les persones de la meva apropia classe que han suspès entre 4 i 7.
I les miro i veig com aparenten estar bé i penso en com deuen estar realment. I alguns ploren, ara, després de tot un trimestre sense fer absolutament re...

Una nit X Camerun...

Sota el lema: “Una noche por Camerún ”, el passat dia 9 de Març, és va celebrar a l’Auditori de Cornella l’espectacle pro vida, pro educació, pro desenvolupament pel Camerun organitzar per la ONG Bits Sense Fronteres.
La nit va ésser encetada amb unes imatges i uns vídeos dels projectes ja acabats. D’imatges del material escolar, de les escoles i les instal·lacions i dels més petits menjant pa amb llet gràcies al projecte “Pa i Llet”. Tot seguit van començar els diferents espectacles preparats per les escoles de la congregació i per diversos convidats que van amenitzar molt la nit. Des del porter de l’espanyol Kameni passant per un grup de gospel fins a un grup de música anomenat “El Síndrome del martes”. I per finalitzar la nit, el show de les nostres religioses, les religioses que tan a prop tenim dia a dia ballant i interpretant SI, "mullant-se".
Nit d’alegria, de bon humor, nit d’amor i de retrobaments. Va ser una nit farcida de solidaritat, una nit on es va aconseguir fer un “Stop” a les nostres vides per girar la vista enrere i veure que hi ha moltes persones que ens necessiten. Una nit en la que varem ésser convidats a estendre una mà a tots aquells que la necessiten, mà que se’ns dubte, varem estendre. Una nit que esperem, es torni a repetir l'any vinent com es repeteix cada any.

NoT cLoSeD...!

Com la majoria ja sabeu per unes i altres causes he tingut abandonat per un període de temps el meu bloc!

Espero que a partir d'ara pugui seguir una continuïtat amb els meus escrits i mica en mica aniré pujant tots aquells que he anat escrivint durant aquests dies.

Començare demà que per fi haure acabat la setmana d'examens!!! =)

Salutacions a tots!!!