divendres, 16 de novembre del 2007

16.11.07


Cau lentament, com si la taula i ell fossin un, com en una simbiosi o en una unió perfecte... I mentre sento el petar de les onades a la sorra humida, puc veure com una capa d'escuma blanca l'envolta.
La curiositat m’envaeix i em pregunto si quan està allà, damunt la onada més alta, se sent lliure. Si al agafar aire i tornar-lo a deixar se sent com aquells ocells que volen baix baixet vora de l'aigua freda i que estan tan segurs del seu vol que mai arriben a tocar-la.
Sec a la sorra i respiro. L'aire està impregnat d'aquella flaira d'aigua salada que tant m'agrada, i el sol, reflectit a la superfície del mar, està en el punt més alt. És un d'aquests instants de pau en el que em sento bé amb mi mateixa. Un d'aquests moments en els que desconnecto de la civilització per a connectar amb la natura. I com aquell qui forma una unió perfecte amb la seva taula de surf, jo em deixo endur i intento sentir-me en harmonia amb tot el que m'envolta.
De cop, i sense previ avis, escolto unes passes al meu costat. No fa falta que aixequi la mirada, ja sé qui és. M'aixeco i m'acomiado del la immensitat del mar amb un "fins un altre". Ara toca un altre tipus de simbiosi, un altre instant de pau en el que puc ser jo mateixa sense tenir por de caure a l'aigua en cas de perdre el control del meu propi vol. Un altre instant amb tu.

dimecres, 14 de novembre del 2007

Com...

Com...

Com llençar un grapat de paraules a la buidor del no res amb l’esperança de que algú les escolti.
Com aquell qui aboca al vent una cançó que parla sobre una història d’amor amb el pensament utòpic de que arribarà a la persona estimada.
Com demanar ajuda a crits en mig del desert que saps buit de existència humana.
Com posar un missatge a l’interior d’una ampolla, llençar-la a la immensitat del mar i esperar que retorni amb una resposta.
Com fer-se la mateixa absurda pregunta dia rere dia i esperar dia rere dia trobar una resposta que saps inexistent.
Com viure esperant un dia que saps que no arribarà o jugar a somiar fer realitat un somni que saps que mai es realitzarà.
Com la incòmode agonia d’aquell qui espera una mort ja anunciada i que no pot fer altra cosa que mirar el rellotge per saber quant de temps li resta.
Com quan ets nen i en una nit d’estiu estrellada et proposes saber quantes estels hi caben al cel.
Com qui passa una vida sencera intentant mantenir-se allunyat d’una situació i quan deixa de preocupar-se només durant un segon d’aquesta, hi cau de quatre potes.Per que de vegades intentar lluitar per allò que saps mai aconseguiràs és tan inútil, tan absurd i tan injust com ser posseïdor del somriure més bonic del món però no tenir forces per a somriure a ningú.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Palplantada davant d'una pantalla d'ordinador


Palplantada davant d'una pantalla d'ordinador que roman encesa.
La ment ordena a les mans escriure, però sembla que els estímuls que emet no són els adients perquè les mans no produeixen cap tipus de resposta. Estan deturades, tota la informació rebuda les ha saturades.
El cor es transforma en un continu flux d'idees, sentiments i pensaments. Com un doll d'aigua que no para de brollar murmura a la ment un seguit d'informació. Li parla de conceptes i d'idees, els barreja i quan creu haver trobat la resposta i l'envia al cervell perquè aquest l'analitzi, es contradiu.
El temps passa i les mans segueixen sense actuar. El conjunt del cos necessita seguir amb el ritme, no pot deturar-se, no pot parar, no es pot permetre perdre ni un segon del seu valuós temps. Així que el cervell envia un últim estímul al cos: "Aixecat i continua amb la feina. Un altre dia serà, avui s'ha fet tard." aquest cop el cos reacciona a l'estímul i en resposta s'aixeca de la cadira on seia.
Així, estona rere estona, un cos seu davant una pantalla d'ordinador encesa i una ment envia estímuls a unes mans que no fan cas. Així, dia rere dia, la pantalla s'apaga sense més a fer i el cos resignat s'aixeca i continuar amb el ritme que no es pot permetre el luxe d'aturar.

dimarts, 25 de setembre del 2007


Logos, apeiron, kósmos, kaos, arkhé...
Avui, demà, passat, present i futur... eternitat?
Principi, fi, continuïtat o cicle?

Ara mateix jo mateixa podria definir-me com una gran massa caòtica.

dilluns, 24 de setembre del 2007

submergida



Res a dir. Segueixo submergida en mi mateixa. Intentant trobar-me d'una o altra manera. Intentant trobar com a mínim les restes d'allò que un dia vaig ésser.

Espero que no sigui massa tard...