Odissea Al Mar De Les Cavil·lacions

2008-11-10T22:46:00.000Z

De vegades necessitem una flama q ajudi a créixer la nostra...

2008-07-09T17:43:00.000+01:00

Sabia que eren allà, observant-la. Podia sentir cada mirada com una fiblada de gel fred a la pell. Ella, dreta en front el mirall, intentava contenir la respiració agitada. Podia notar com el ritme del seu pols augmentava poc a poc i això la posava més tensa encara.
Sabia que l'analitzaven. Cada porus del seu cos estava sent mesurat, sospesat i puntuat, i això, la feia sentir una gran inseguretat.
-giri's -- va dir un d'ells.
Va fer-ho, i llavors, va trobar-se amb les seves expressions. Va baixar la mirada a terra i va mantenir-la allà fins al final de l'examen mèdic. Quan tots van haver sortit d'aquella horrible sala blanca, ella encara va quedar-se dreta durant minuts. Quan va estar segura que no havia ningú més a l'habitació va vestir-se en silenci mentre les llàgrimes anaven galtes avall. Se sentia humiliada.
Al sortir va trobar a sa mare i a sa germana assegudes, esperant-la. Va deixar-se caure, cansada, i va deixar el temps córrer. Pensava que aquell estúpid joc estava arribant al seu final i creia que ja res tornaria a ser com abans. En allò últim tenia raó, el que encara no podia saber era que aquell era només el principi d'una llarga partida.

2008-01-26T19:30:00.000Z

Meme al blog de far:

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar? Doncs, el ratolí, l'agenda i el llibre de física. Mmm...l'odio!!!
3 - Què ha estat l’últim que has mirat per la televisió? Ahir a la nit, les notícies.
4- Sense mirar, quina hora és? Dos quarts de vuit.
5 - Ara mira, quina hora és? Dos quarts i cinc de vuit.
6 - Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes? Bufff...molt variat, des de Led Zeppelin i el seu Stairway to Heaven, fins a Lluis Llach.
7 - Quant de temps vas estar fora el dia que vas estar més temps al carrer? Si surto de viatge el meu màxim han estat 7 dies. Per no res, unes 36 hores.
8 - Abans d’estar escrivint al blog, que estaves fent? Doncs no estava a casa, he anat a passar el dia a Montserrat.
9 - Què portes posat ara mateix? Doncs uns texans i un polar que allà dalt fot fred!!
10 - Vas somiar ahir? Si no m'equivoco (i segurament ho faig), vaig somiar amb un retrobament.
11 - Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure? Bufff, amb el riure de ximpleta que tinc...avui he passat el dia fent-ho!! L'estona més llarga, tornant al metro, uns 10 minuts.
12 - Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs? No gaire, un sol i un mirall.
13 - Has vist alguna cosa estranya últimament? Sí, avui mateix, fer el camí a la Santa Cova amb sabates de taló...suficient?
14 - Quina és la última pel•lícula que has vist? Si no m'equivoco va estar la de "El diario de Noa" diumenge passat... molt tendre.
15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries? Primer em trauria el carnet de conduir i després em compraria un SEAT Ibiza negra...em torna bojaaaa.
16 - Alguna cosa sobre tu? Estic happy!
17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries? Arreglar-lo?¿?¿ Bah!! Impossibles...
18 - T’agrada ballar? Si, però no que em mirin!!
19 - Què en penses d’en George Bush? Realment val la pena fer aquesta pregunta?¿
20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries? Júlia m'agrada.
21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries? Suposo que o Pol o Miquel.
22 - T’agradaria viure a l’estranger?Sí, i tant de bo en un futur no massa llunya pugui fer-ho.
23 - Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel? Buf, difícil... Benvinguda?¿ No sé! Aquestes coses no es pregunten...!
24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest: A veure... ràpid i breu: en Trowa, la Tals, el meu amic Pere (tot i que fa molt de temps que no puc passar pel seu blog), en Micaco i, per últim, l'Arnau Valladares.

Apa, enllestit!!

2008-01-04T14:11:00.000Z

Gira la cantonada i, per no perdre l'equilibri, es veu obligat a recolzar-se a un fanal, ja encès. Tot i tenir la cara i les galtes roges, resultat de l’alcohol ingerit aquella mateixa nit, tremola. Intenta posar un peu darrere de l'altre, i després de molts esforços, aconsegueix caminar.
La tarda ha anat marxant i ha anat deixant, darrera seu, la negra i fosca nit. Comença a ploure i la penosa figura, que camina per la vorera, no pot evitar relliscar i caure. Uns metres més endavant, en arribar a uns vells edificis, entra al portal número 36. En encendre el llum, encara pot veure una parella de joves corrents escales amunt mentre riuen.
Puja les escales d'esma, sense ganes i moll de cap a peus. Es queda palplantat davant una porta de fusta que sembla ser una casa de corcs. Treu les claus i, després de diversos intents, aconsegueix obrir la porta que grinyola al seu pas. Llença les claus a un racó del pis buit i, sense treure's la jaqueta, es deixa caure a una butaca situada davant del televisor. És l'únic moble que hi ha a l'estança i això fa que les capces de pizza i les llaunes de cervesa amuntegades es vegin més.
Engega l'aparell amb la vana esperança de fer callar aquella veu que envaeix la seva vida i que li recorda, a cada instant, que està sol. Després d'una estona, quan ja ha aconseguit perdre la mirada a les imatges en blanc i negre del televisor, el rellotge toca les tres de la matinada. S'aixeca, apaga l'aparell i marxa al llit, on una nit més els malsons no el deixaran dormir tranquil. On pensarà com aquell dia li havia escapat de les mans, com tots els anteriors, sense poder tornar a recuperar-lo mai.

Ales fràgils

2007-12-29T20:02:00.001Z

Una fulla es desprèn de l'arbre més proper a tu. Oscil·lant, d'esquerra a dreta, de dreta a esquerra, com si d'una gòndola es tractes. Solcant el cel, gràcies a les fràgils i transparents ales del vent que bufa dèbil, va caient lentament fins acabar damunt d'altres fulles ja seques. Llavors, en l'instant en que queda reposant sobre d'aquestes, descansa. És hivern i l'aire és fred. El terra, ple de fullaraca, transforma tots aquells carrers de sempre en indrets fins ara desconeguts. L'efecte que aquella visió produeix sobre teu és sorprenent. Et trasllades, estàs confosa i dubtes, ets realment a la mateixa ciutat de sempre?. Descobreixes una màgia fins ara oculta per a tu, per als teus ulls. El paisatge t'absorbeix completament. De cop, recordes la imatge oblidada, a un racó de la memòria, de la Fageda d'en Jordà. Allà, als volts d'Olot, tan magnifica i espectacular sempre... Si poguessis, no ho dubtaries ni un moment, tornaries a respirar l'aire humit i la verdor dels seus paratges. Una altra fulla es desprèn de l'arbre. Es disposa a fer el mateix recorregut que ha fet la seva companya un moment abans. Es veu tan perfecte, àgil i lleugera... Però com totes les altres, acaba arribant a terra i essent una més en mig de tota la fullaraca. Com totes, cau, perquè les fràgils ales transparents del vent no tenen prou força per a fer-la volar. I és que, al cap i a la fi, només són: ales fràgils.

Nadal

2007-12-08T16:29:00.000Z

Nadal. Un temps de fred, de llumetes de colors i de màgia. Un temps de família, de retrobaments, d’enyorança i sobretot un temps de records.

Una nit plena de joia, una família reunida al voltant d’una taula, nens que esperen amb il·lusió i d’altres, no tan nens, que enganyen amb il·lusió.

Una llum al cel i una nena que mira per la finestra. Entre tant, els seus cosins li expliquen com aquella llum màgica, és l’estrella que van seguint els Reis d’Orient pel negre cel. La mateixa estrella que fa milers d’anys els va conduir fins al nen Jesús, que havia nascut a Betlem. I la nena, bocabadada, no pot deixar de mirar-se l’estrella titil·lant que està allà, al racó més llunya de tot l’univers, indicant el camí per anar a Betlem.

I un any més, torna el Nadal. Ja no s’escolten històries d’estrelles ni poemes recitats. Ja no es canten nadales d’escola ni es descobreixen regals al balco quan arriba mitja nit. Els anys han marxat i la màgia ha marxat amb ells.

Nadal: una nit plena de joia, una família reunida al voltat d’una taula i uns nens que ja no són nens.

16.11.07

2007-11-16T19:00:00.000Z

Cau lentament, com si la taula i ell fossin un, com en una simbiosi o en una unió perfecte... I mentre sento el petar de les onades a la sorra humida, puc veure com una capa d'escuma blanca l'envolta.

La curiositat m’envaeix i em pregunto si quan està allà, damunt la onada més alta, se sent lliure. Si al agafar aire i tornar-lo a deixar se sent com aquells ocells que volen baix baixet vora de l'aigua freda i que estan tan segurs del seu vol que mai arriben a tocar-la.
Sec a la sorra i respiro. L'aire està impregnat d'aquella flaira d'aigua salada que tant m'agrada, i el sol, reflectit a la superfície del mar, està en el punt més alt. És un d'aquests instants de pau en el que em sento bé amb mi mateixa. Un d'aquests moments en els que desconnecto de la civilització per a connectar amb la natura. I com aquell qui forma una unió perfecte amb la seva taula de surf, jo em deixo endur i intento sentir-me en harmonia amb tot el que m'envolta.
De cop, i sense previ avis, escolto unes passes al meu costat. No fa falta que aixequi la mirada, ja sé qui és. M'aixeco i m'acomiado del la immensitat del mar amb un "fins un altre". Ara toca un altre tipus de simbiosi, un altre instant de pau en el que puc ser jo mateixa sense tenir por de caure a l'aigua en cas de perdre el control del meu propi vol. Un altre instant amb tu.

Com...

2007-11-14T22:06:00.000Z

Com...

Com llençar un grapat de paraules a la buidor del no res amb l’esperança de que algú les escolti.
Com aquell qui aboca al vent una cançó que parla sobre una història d’amor amb el pensament utòpic de que arribarà a la persona estimada.
Com demanar ajuda a crits en mig del desert que saps buit de existència humana.
Com posar un missatge a l’interior d’una ampolla, llençar-la a la immensitat del mar i esperar que retorni amb una resposta.
Com fer-se la mateixa absurda pregunta dia rere dia i esperar dia rere dia trobar una resposta que saps inexistent.
Com viure esperant un dia que saps que no arribarà o jugar a somiar fer realitat un somni que saps que mai es realitzarà.
Com la incòmode agonia d’aquell qui espera una mort ja anunciada i que no pot fer altra cosa que mirar el rellotge per saber quant de temps li resta.
Com quan ets nen i en una nit d’estiu estrellada et proposes saber quantes estels hi caben al cel.
Com qui passa una vida sencera intentant mantenir-se allunyat d’una situació i quan deixa de preocupar-se només durant un segon d’aquesta, hi cau de quatre potes.Per que de vegades intentar lluitar per allò que saps mai aconseguiràs és tan inútil, tan absurd i tan injust com ser posseïdor del somriure més bonic del món però no tenir forces per a somriure a ningú.

Palplantada davant d'una pantalla d'ordinador

2007-10-27T23:00:00.000Z

Palplantada davant d'una pantalla d'ordinador que roman encesa.
La ment ordena a les mans escriure, però sembla que els estímuls que emet no són els adients perquè les mans no produeixen cap tipus de resposta. Estan deturades, tota la informació rebuda les ha saturades.
El cor es transforma en un continu flux d'idees, sentiments i pensaments. Com un doll d'aigua que no para de brollar murmura a la ment un seguit d'informació. Li parla de conceptes i d'idees, els barreja i quan creu haver trobat la resposta i l'envia al cervell perquè aquest l'analitzi, es contradiu.
El temps passa i les mans segueixen sense actuar. El conjunt del cos necessita seguir amb el ritme, no pot deturar-se, no pot parar, no es pot permetre perdre ni un segon del seu valuós temps. Així que el cervell envia un últim estímul al cos: "Aixecat i continua amb la feina. Un altre dia serà, avui s'ha fet tard." aquest cop el cos reacciona a l'estímul i en resposta s'aixeca de la cadira on seia.
Així, estona rere estona, un cos seu davant una pantalla d'ordinador encesa i una ment envia estímuls a unes mans que no fan cas. Així, dia rere dia, la pantalla s'apaga sense més a fer i el cos resignat s'aixeca i continuar amb el ritme que no es pot permetre el luxe d'aturar.

2007-09-25T12:54:00.001Z

Logos, apeiron, kósmos, kaos, arkhé...
Avui, demà, passat, present i futur... eternitat?
Principi, fi, continuïtat o cicle?

Ara mateix jo mateixa podria definir-me com una gran massa caòtica.

submergida

2007-09-24T21:05:00.000Z

Res a dir. Segueixo submergida en mi mateixa. Intentant trobar-me d'una o altra manera. Intentant trobar com a mínim les restes d'allò que un dia vaig ésser.

Espero que no sigui massa tard...

parada.

2007-09-20T21:04:00.001Z

~ и σ є м м σ υ и ι є ℓ ν є и т ~

* Perquè sé que molts cops les paraules no són suficient. Perquè sé que molts cops res és suficient. Algun dia tindré forces per parlar sobre mi, sobre la meva veritat. Algun dia sabreu tot el que no explico, algun dia ploraré tot el que sento. Algun dia somiaré la meva pròpia vida, viuré el meu propi somni. Algun dia tot serà com sempre he volgut que sigui. Algun dia simplement, guanyaré.*

Setembre

2007-09-13T21:16:00.000Z

I ja estem un altre cop al setembre, definitivament he començat. Fa temps que no escric res... no sé si és que no tinc res a dir, o potser és que tinc massa coses al cap.

Algún dia... espero no llunya...

...canvis...
...canvis...
...necessito canvis...

Just some weeks,,

2007-08-26T18:27:00.000Z

I només queden unes setmanes per què tot torni a funcionar com abans ( o no ).

Estiu intens i com sempre, massa curt pel meu gust. Com sempre volia fer moltes coses i al final... ni la meitat! TRISTESA. Tinc la impressió de que aquest any em tocarà treballar de valent i no em fa gens d’il·lusió. El meu fort mai ha estat la constància i molt menys el treball, sempre a les últimes i pels pèls.. ( és trist, però és veritat ) i doncs, el resultat es pot veure clarament reflectit a les meves notes. Però aquest any... veig que no podré treure’m un segon de batxillerat estudiant el dia d’abans i ni això, veig que em tocarà treballar i esforçar-me i serà una experiència nova que crec, no m’agradarà. Ja puc imaginar-me els atabalaments, els mals de caps i els moments d’histerisme...

I doncs, aquest curs promet ser un nou repte que espero poder superar.

2007-08-23T09:23:00.000Z

Hay una niña sola en su habitación
Jugando con el aire y su imaginación
No comparte tesoros ni tampoco secretos
Su universo es grande mas que el mundo entero

Ella ríe sin saber porque, ella habla si saber porque
Ella mira a su alrededor y no ve mas que dolor
Niña que va a ser de ti sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...
Niña que va a ser de ti sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

100 noches de lágrimas y de fría oscuridad
El calor más cercano era el de la soledad
Tiene tanto miedo a que puedan entrar
En su frágil burbuja de irrealidad

Ella ríe sin saber porque, ella habla sin saber porque
Ella mira a su alrededor y no ve más que dolor
Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...
Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

Niña que va a ser de ti, sin sueños que cumplir
Con tu vida, no querrás seguir...

*Otra historia más...

Setmana de vacances

2007-08-08T21:45:00.000Z

Divendres oficialment marxo de vacances. Com cada any i per no canviar costums baixem una setmana al poble de mon pare, a Granada. Setmana per pensar i per llegir, setmana per reflexiona i qui sap, potser per retrobar-me amb mi mateixa. Setmana que pot ser bona o potser dolenta (espero bona), però això segur, setmana de vacances.

Així que, estimats amics, a la tornada ens veiem i confio que podré dir-vos que ha estat una setmana productiva.

2007-07-28T22:57:00.000Z

… Hi ha un nen a terra. És fosc i ningú el veu. La gent passa pel seu costat, el toca, fins i tot de vegades el trepitja. Ell crida, demana ajut, però ningú li fa cas.
Se sent sol i sense ningú que li proporcioni una mica d’afecte, una mica d’estimació, ningú l’escolta, ningú es preocupa... I es comença a preguntar per que es troba tant sol al món sabent que hi ha milions de persones al seu voltant. I intenta aixecar-se i arrencar a córrer, però cada cop que es posa dret, algú li passa pel costat i l’empeny un altre cop a terra, i al tornar-ho a intentar, el tornen a empènyer. No vol rendir-se, però al final ho ha de fer, i resignar-se així a rebre els cops que un a un, dia a dia, la gent li anirà donant, fins que tot hagi acabat.

M'agrada...

2007-07-28T22:42:00.000Z

M’agrada pensar que tot el que passa succeeix per alguna raó, que totes i cadascuna de les situacions en les que ens posa la vida ens fan aprendre alguna cosa nova.

M’agrada creure que de tot en trèiem quelcom bo, que fins i tot del patiment podem acabar donant gràcies.

M’agrada conservar l’absurda esperança de que algun dia tot anirà millor.

M’agrada somiar que la felicitat és pot aconseguir, i imaginar que no és només allò que tothom desitja i que ningú mai té.

M’agrada tenir ideals i per molt absurds que siguin, seguir-los i defensar-los fins al final perquè és allò en el que crec.

M’agrada ser independent sense haver de donar explicacions a ningú, i potser com mai ho he estat, és el que més desitjo.

M’agrada seure a escoltat una cançó, agafar un bolígraf i oblidar-me de tot, de tots...

M’agrada... m’agrada la meva petita bombolla de irrealitat on puc pensar, creure i inventar contes de fades sense que ningú no vingui a molestar-me.

Un cofre ple de records...

2007-07-28T21:09:00.000Z

Moment de nostàlgia i de plors, potser avui és un d'aquells dies que tens de vegades en els que et sents sol. Un d'aquells dies en que efectivament, et necessito.
I només puc dir que et trobo a faltar, que necessito els teus consells, el teu somriure i la teva mirada, necessito una empenta que em faci seguir endavant, i unes paraules que em facin sentir segura de mi mateixa.
He tornat a obrir aquell cofre que guarda secrets amagats i que està ple d’estones nostres, ple de riures i de plors, ple de bromes i sobretot ple de records... Un bar, una estació, un parc...

T'enyoro..

El vaixell oblidat

2007-07-24T20:35:00.000Z

Era al vell mig del poble, a un petit turonet es podia veure abandonada la construcció d’una casa en forma de vaixell. Era de nit i només la llum dels fanals permetia endevinar la seva figura. Tot i això es podia veure com les males herbes pujaven per damunt les parets i es ficaven entre mig de l’enreixat ple d’òxid. Es podia veure com les parets que havien estat blanques ara romanien plenes de pintades que els nens havien fet i que ningú s’havia molestat a treure. Es podia veure com a l’entrada de la casa hi havia una petita bústia de fusta on mai s’havia arribat a escriure cap nom.
La llegenda explica que la casa la havia fet construir un vell llop de mar, prometent a la seva muller deixar el vaixell per estar amb ella. El dia que havien d’entrar a viure-hi però, ell va decidir sortir a fer l’última sortida amb el vaixell i la mar se’l va empassar. Diuen els veïns del poble que en saber la tragèdia la dona va abandonar la casa sense llogar-la ni vendre-la, i que de tant en tant torna per seure a l’entrada i després de passar algunes hores allà marxa per on ve i no torna fins que passen uns anys.

Mestres de vida

2007-07-18T19:32:00.000Z

Última setmana de casal d’estiu i com sempre faig una valoració de tot el viscut aquests vint dies. Moments de rialles, de jocs, de càstigs, petons i llàgrimes tot ben barrejat, confidències i secrets a mitges. Em pregunto si realment jo els hi ensenyo quelcom útil a tots aquests nens i nenes, i penso que realment són ells qui m’aporten tot el què sé. Ells són qui m’han fet reflexionar i qui m’han fet donar valor a tot allò que m’envolta; una abraçada, un somriure, un peto. M’adono que són ells els qui em fan somriure en un dia gris, els qui em donen ganes de viure i de tirar endavant encara que estigui molt cansada. M’adono de que són ells els qui de bon matí em transmeten tota aquesta energia que els caracteritza, els qui al acabar la tarda amb una sola abraçada són capaces d’arreglar tot un dia de malifetes. M’adono de que són ells els qui posseeixen l’únic bri d’innocència que queda en aquest món, són ells els qui tenen la capacitat de veure en un palet de pa un raspall de dents, són ells els qui poden inventar història rere història i mai repetir-ne cap, són ells els qui sense voler-ho captiven el teu cor i la teva ànima per no deixar-los anar mai. Són ells, són únics, són nens, són mestres de vida.

I com una bona companya sempre diu: "Si és que són lo más bonito!Si no fuera por ellos..."

∂єcιѕισиѕ

2007-07-04T19:31:00.000Z

Decisions, odio prendre-les. Haver d'escollir entre una o altre cosa, haver de pensar quina de les dues opcions serà l'encertada, mai arribar a saber si l'altre opció era millor, el que hagués passat... i el que és més important: haver de dir que NO. Mai hauríeu desitjat saber que passa si en comptes de fer una cosa fas una altra? Saber com és el final d'una història per poder escollir així si començar a llegir-la o no? Mai us heu penedit d’una decisió presa molt a la lleugera o pel contrari d’una decisió que véu pensar molt i al final va ser errada?
És la vida una constant decisió, una constant exclusió d’opcions, un no saber que passarà... és la vida, una història sense final.

Després de tots aquests anys i encara que sigui una part important de mi, he de dir adéu a aquell esport que sempre romandrà al cor.

I ℓ σ ν є т н ι ѕ g α м є . . . ( L )

Només de vegades,,

2007-06-21T21:50:00.000Z

De vegades encara que posis molta empenta en fer una cosa no et sortirà.

De vegades per molt que ho intentis amb totes les teves forces no podràs.

De vegades per més que cridis ningú t’escoltarà.

De vegades ni tan sols demanar ajuda és suficient.

De vegades ets massa petit per fer les coses tu sol.

De vegades les situacions et venen massa grans.

Llavors, què fas?

De vegades, només a vegades, ningú no pot evitar que determinades coses passin.

Tot depèn d’un petit fil. Caure, no caure… la vida és una lluita constant per mantenir-se en equilibri a sobre d’ell.

_ємρяємтєѕ,,~*

2007-06-21T11:01:00.000Z

Un bar, només un cafè i un diari sobre la taula, algú que m’escolta i a qui m’encanta escoltar. Les seves paraules són màgiques i sobretot plenes de significat. Em sento prou bé.

Un any més i tot acabarà, pensar-ho m’entristeix, no sé perquè però el cor i l’experiència mho diuen, la història tornarà a repetir-se i jo tornaré a no poder evitar-ho. A vegades em pregunto si és normal que determinades persones arribin a importar-te tant. Penso, com sempre, que sóc un ésser estrany i que aquestes coses (encara que l’experiència em digui que no) només em passen a mi.

Sé que aquest estiu l’enyoraré, així que no vull pensar com ho faré quan tot hagi acabat. L’admiro. És una caixa de sorpreses que mai deixarà d’obrir-se per a sorprendrem cada cop que ho fa. És el meu diari personal i també el solucionari de respostes a moltes de les incògnites que sempre tinc. És d’aquelles persones a les que acabes necessitant. D’aquelles persones en les que penses quan alguna cosa t’amoïna, quan tens algun problema i creus que el món s’ensorra. D’aquelles persones que et donen una empenta quan t’atures perquè no tens més forces per seguir caminant.
És simplement, especial.
Cabòries, pensaments que em fan més mal que bé, preocupacions i records que només porten dolor. Por al dolor i a la pèrdua. No sé perquè però de vegades només em sento jo mateixa quan estic amb determinades persones.

Gràcies, i és que... què més puc dir?

S'escolta: Sigo Aquí - d'Alex Ubago. "Tu ves lo que ellos nunca ven, me conoces y ya no hay temor, mostraría lo que soy si tu vienes…Y si eres mi amigo mejor. "

hOlidayS

2007-06-17T19:59:00.000Z

Dimarts per fi haurà acabat tot, per bé o per mal, però tot haurà acabat. Ara em preparo els últims exàmens ( la física que porto arrossegant tot el curs i la química que m'han suspès per no fer brot). Cap de setmana avorrit i com des de fa unes setmanes nits sense dormir perquè la consciència em mata - massa tard noieta, podies haver-te esforçat i no ho vas fer, massa tard... -.
El cole però, no acaba oficialment fins el 20. El 20 podré dir: "estic de vacances" o com a mínim ho estaré fins que el 25 comenci a treballar. Estiu intens el que m'espera entre el treball i el meu projecte per l'any que ve (TR). He de dir que em fa molta il·lusió i encara que sé que patiré d'allò més, ja tinc tema, tutor i alguns punts que vull tractar. Vull agafar-ho amb empenta i fer-ho bé, però sobretot vull acabar-ho amb la mateixa empenta amb el que l'agafi. Miro també carreres i notes de tall. Molta oferta i molt poca demanda per part meva, no sé que vull fer i l'any que ve segur que em faran dir opcions les hauré d'inventar perquè la majoria no sé ni de quants anys són i fins i tot desconec de que tracten... a més com la meva mitjana és molt pobra no sé pas quines opcions em quedaran. De totes maneres, tot arribarà al seu temps així que ara per ara...TR...(=

Ah, per cert, al final el tema es de psicopedagògia: el fracas escolar.

2007-06-11T20:37:00.000Z

T є м ρ ѕ ρ є я ρ є и ѕ α я ,
T є м ρ ѕ ρ є я α м ι ,
D є c є ρ c ι σ и ѕ ,
R є ѕ α ∂ ι я . . .

Espero tornar, algun dia...

Mαяcαтѕ Pєя ℓ' eѕρєяιт

2007-05-27T16:29:00.000Z

Sis trenta del matí, després d’haver dormit unes cinc horetes i d’haver-me donat una dutxa ben freda em dirigeixo a agafar l’autocar que ens portarà al nostre destí: Tarragona. Una trobada de joves cristians, "l'Aplec de l'Esperit".

En començar el viatge només som sis persones, però poc a poc l’autocar es va omplint i l’ambient es torna càlid i alegre. Arribem al punt de trobada entre galetes, coca i rialles i un cop allà ens donen un distintiu i ens condueixen als “tinglats” (així es deien).

Balls per la benvinguda i després a investigar! Busquem desesperadament uns lavabos i... volem, No! NECESSITEM un cafè!!! Anem a una paradeta de la fira d’entitats on ens expliquen diverses coses sobre el tercer i quart món. Fem una petita estona d’oració i després anem a veure el concert del Padre Johny (tot un espectacle l’home...), signatures, fotografies i ja se’ns ha fet l’hora de dinar. Seiem a una ombra i petem la xerrada fins que arriba l’hora d’anar al tinglat on es realitzarà el concert de Marcats per l’Esperit. Saltem, ballem, cantem i ens ho passem genial! Estic contenta perquè no només m’ho estic passant bé sinó que a més he conegut a nois i noies que tenen Fe en Déu i no tenen por de cridar-ho. Acaba el concert i arriba l’eucaristia, més canços, primera i segona lectura, la pau... Quan ens adonem ja ha acabat!

De tornada a l’autocar riem més i més i no podem parar, fem el resum de la jornada i en queda una bona experiència, ens ho hem passat bomba. Poc a poc l’autocar es torna a buidar i quan ens adonem tornem a ser les sis que havíem pujat a Badalona però ara si, baldades. Tot ha estat bastant ben preparat, em pogut tenir un ambient de festivitat i alhora d'oració qui sap si dintre d'uns anys hi tornarem.

Només queda donar gràcies a tots aquells qui ho han fet possible!

~ [ ιмρяσνιѕαит ] ~

2007-05-21T21:06:00.000Z

I’m here listening your song and missing you...

I’m here closing my eyes and imagining your face...

I’m here thinking in our moments together, in all the special moments…

I’m here wishing see you soon, talk to you, laugh with you…

I’m here knowing it can’t be possible, knowing you’re far away…

I’m here sitting in front my desk and thinking you’re sitting somewhere too…

I’m here writing some lines to you, lines that you will never read…

After all, I’m here and you’re in my mind. That’s enough to make me smile, to make me feel better… just your memory is enough.

I still miss you...even if years pass.

ѕα∂иєѕѕ,,

2007-05-18T14:52:00.000Z

I com tot a la vida hi ha dies i dies. Últimament els meus dies són d'aquests en els que viatges al terra, d'aquests en els que et dones la gran bufetada i quan et vols adonar: quin horror! Un altre cop has de lluitar per pujar a la superfície. Si és que pots, i és que estàs tan enfonsada...
És per això que només escric coses tristes i pel general poc optimistes, perquè com bé sabeu tots aquells que em llegiu, aquest és el meu petit món. On si no aquí he de desfogar-me? Cóm si no escrivint? M'agradaria poder escriure quelcom diferent, alegre i original, però què he de fer si només em surten aquest tipus de pensaments? Què he de fer si cada matí desperto sentint-me bé i uns minuts després ja torno a sentir-me buida, malament i fastiguejada? Per més que ho intenti no puc evitar sentir-me així... no puc evitar aquest sentiment, aquesta opressió al pit i al cap, aquesta angoixa i aquestes ganes de plorar, de llençar-ho tot a pastar fang i acabar amb el que m'envolta. Com m'agradaria poder trobar quelcom que em dones forces. Com m'agradaria passar aquesta etapa de la vida i poder pensar amb un somriure als llavis com al final va valer la pena passar per els moments durs perquè al final tot va estar recompensat. Poder saber que hi ha quelcom al final pel que lluitar, saber que hi ha un final i que és un final feliç, però feliç de debò.
Com m'agradaria ser només per un cop... un porc satisfet.

яєℓαт ιι,,

2007-05-13T20:29:00.000Z

Va sortir per la porta, era un dia normal com ho podia ser qualsevol altre, però en sortir de l'edifici li sembla que els núvols negres havien de caure a sobre seu. Va posar-se la ràdio i va decidir que aquell dia aniria caminant fins l'estació de tren, i si plovia pel camí, millor! Sonava una cançó dels gossos, la lletra deia quelcom semblant a: m'agradaria poder fer-ho millor, m'agradaria poder ser molt millor. Li va venir al cap la conversa que havia tingut l'altre dia amb la seva mare. Li havia dit que no li podia prometre que canviaria, que no podia dir-li que tornaria a ser el de sempre perquè no ho faria, i tot seguit havia marxat de l'estança. Ara se'n penedia d'haver-la tractat malament, però estava tan cansat del tema... Ell no sabia com podia tornar a ser el de sempre, no sabia com canviar. Ja ho havia intentat tot i creia que era massa tard. Mai podria tornar a ser el que era.
El clàxon d'un cotxe el torna a la realitat. Un cop més i sense haver-se'n adonat es va trobar davant l'estació, i esperant-lo la seva colla d'amics. Va reflexionar i va pensar en com tenia d'après el recorregut que feia cada dia Potser era allò el que l'envaïa; el tedi, la monotonia. Potser d'alguna manera estava avorrit de la gent de sempre, dels llocs de sempre...potser...

∂єcєρcισиѕ,,

2007-05-09T12:10:00.000Z

Portes tota una vida a la mateixa escola, amb els mateixos companys i els mateixos professors. Penses que tots aquests anys de convivència diària fan que poc a poc, la gent es conegui ni que sigui una mínima part. Però de cop i volta, un dia t'adones que vas ben errada.
El professorat escolta que tu has donat una contestació grollera i fora de mare a una persona del centre. Ni tan sols es plantegen la possibilitat de que tu no hagis estat que ja han assumit que has estat tu la persona mal educada que ha contestat d'aquesta forma. I jo ximple de mi em pregunto si realment algun cop han arribat a saber més o menys (menys que més) com sóc... Sempre m'he considerat una bona nena, potser no sóc noia d'excel·lent però procuro ser correcte i sobretot pacífica. Sempre he dit amb orgull que el meu cole és el millor i que mai marxaria de ell. Sempre he pensat que els docents del centre coneixien més o menys com és cada persona, que estaven més a prop de tu que en molts altres centres, que era diferent, especial... que la gent ho feia diferent i especial! Sempre, fins ara.
Ja fa un temps que no paro d'endur-me decepcions pel que fa a aquesta, la meva antiga idea, per part d'unes i altres persones. Ara potser és l'hora d'acceptar que realment estava equivocada, és hora de ser realistes i saber que és només un més, mediocre com quasi tots.

υиα.cℓαѕѕє.∂є.fιℓσ

2007-05-07T21:10:00.000Z

Darrerament ha classe de filosofia hem estat tractant els temes de la moral, dels principis universals, de l'autonomia, de la heteronomia... Tot plegat ha fet que se'm plantejin diverses preguntes per les que encara no he trobat una resposta que em faci el pes. Espero poder tenir un petit oassis de tranquil·litat i arribar així a una conclussió adient per a totes aquestes preguntes que em ballen pel cap. De moment estic en "resset". Ens llegim!

p.D: una de les frases que m'ha fet reflexionar més ha estat: "controlar els impulsos per adaptar el comportament a allò que s'espera de nosaltres en la societat que ens envolta." No hi ha més, aquesta afirmació és en essència una veritat pura.

яєℓαт,,

2007-04-29T22:47:00.000Z

Havia passat la tarda a casa fent feina i havia estat ocupat. Ara però, volia descansar i tenir una estona per a ell.
En estirar-se al llit va agafar el seu coixi i el va abraçar. La olor que desprenia el feia sentir bé, el tranquil·litzava. Va pensar en la seva vida, i encara que no volia fer-ho no va poder evitar sentir-se melanconios i nostàlgic. Se sentia sol, però no sabia perquè. Tenia amics i amigues, estudiava el que ell mateix havia escollit, tenia una xicota que l’estimava… Però i ell, l’estimava?. Ultimament res no l’omplia, res no el motivava, res li semblava bé i ni tans sols estar amb ella el feia feliç. Però per moltes voltes que li donés mai trobava el perquè d’aquella absurda situació.
Se sentia un idiota, un ximple i un egoista. Com podia sentir-se així tenint tot el que podia desitjar? Perquè no li veia sentit a res? Perquè se sentia tan buit? Fins i tot els seus pares li havien dit, fins i tot la seva xicota s’havia preocupat... però que els hi podia dir si ni ell mateix sabia que li estava succeint? Volia trobar la resposta, volia tornar a ésser el qui era abans això ho tenia clar, però com?

Dia de les famílies

2007-04-22T21:22:00.000Z

Avui ha estat un bon dia. Festa de les famílies i imposició del foulard. Jocs, rialles, balls, titellaires... Un pastís farcit de bon humor, d’alegria i sobretot acompanyat per un sol espectacular.

Començàvem a les 8 del mati muntant les paradetes i ajudant a tots els pares del AMPA (felicitats perquè ha estat tot un èxit). Cap a les 9.30 ja teníem tot enllestit i els primers pares feien les seves aparicions. Les primeres hores han passat entre inflables, curses de sacs, premis, rialles i somriures.

Després l’assaig de la promesa per part dels nens de muntanyisme i tot seguit, el moment més esperat; la promesa, la imposició i la renovació. Hem col·locat als nens en fileres i hem fet la promesa amb ells, i de cop, m’he trobat amb un foulard a la mà i davant meu uns ulls brillants que no s’apartaven d’aquest, un somriure d’orella a orella i una cara que irradiava il·lusió. I mirant als ulls a aquell nen, m’he vist a mi mateixa reflectida. Jo he viscut molts cops aquest moment, aquest instant de nervis i de goig i sempre m’ha semblat quelcom nou, sempre he descobert noves sensacions, noves il·lusions. Ha estat un moment important per mi, perquè m’he adonat que realment ja sóc monitora, que ja sóc exemple a seguir, i també per a tots aquells que després d’un any reben el que han estat esperant amb ganes. La resta de la tarda ha anat sobre rodes i per acabar una mica d’esforç desmuntant i tornant a muntar tarimes al cole de la Sagrera.

De tornada, ja al cotxe, baldada i amb ganes d’una bona dutxa, he pogut tenir una conversa relaxant i d’aquestes productives que et fan reflexionar. Les reflexions no les escriure ara, però algun dia no llunya, potser... Només dir gràcies a aquesta persona que ara sé em llegeix.

я є f ℓ є χ ι σ и ѕ,,

2007-04-09T11:47:00.000Z

Bé, avui fent un repàs a tots els escrits penjats fins ara, m’he adonat una mica de la meva evolució. I m’agradaria donar les gràcies. Gràcies a aquelles persones que m’han donat consells (Enric, Pedreta...). Gràcies als ànims de la gent que posteja (Tals, Uribetty, Sygrid, Berta, Trowa, Jonatan...TOTS!) i gràcies a tots aquells que sé (encara que no postejin) que segueixen el bloc dia a dia! Gràcies a ma germana perquè va tancar-me una porta per obrir-me un finestral! (ara tinc internet a la meva habitació).
Perquè realment en encetar aquest blog vaig crear un gran univers, un univers propi fet a la meva mesura, un univers paral·lel com bé dic a la entrada, on puc fugir de tot i trobar-me amb mi mateixa i amb els meus pensaments. Un univers que em permet expressar-me, que em permet dir tot allò que mai diria, tot el que penso, tot el que sento, tot el que sóc.
I espero, que aquest “estel” que en el seu dia vaig posar a volar i que conte tants somnis i tantes il·lusions, segueixi suran al mar del cel blau. Espero que segueixi cercant aquesta inmensitat sense defallir, sense descoratjar-se. I que vagi sempre més i sempre millor, com des de ben petita m’han ensenyat: sempre Excelsior.

“ ριєиѕα αℓтσ, ѕιєитє нσи∂σ, нαвℓα ¢ℓαяσ ”

Mentre escolto Snow Patrol - Chasing Cars.

Una classe de Filo,,

2007-04-07T23:46:00.000Z

Text escrit el 24 de febrer del 2007.

Aquests dies, a classe de Filosofia, hem estat tocant el tema del multiculturalisme i les diferents etnies. Evolucionisme unilineal, neoevolucionisme multilineal, multiculturalisme, actitus més freqüents davant de la diversitat cultural... És un tema actual i amè, un tema que dona molt de marge i que fins i tot ens va permetre fer un petit debat improvitzat a una de les hores de classe. I per sorpresa meva vaig poder veure actituds i pensaments de tota mena respecta a l’immigració i el multiculturalisme. Vaig poder veure opininons més o menys fonamentades i també vaig poder escoltar arguments que no tenian ni cap ni peus. Vaig poder veure la intolerancia per part d’alguns dels meus companys davant el multiculturalisme i la tolerància i el respecte per part d’uns altres. Es van dir moltes coses i es van parlar de moltes altres. Va haver-hi gent que no va parlar, gent que jo sé, adopta una actitud racista davant d’aquestes situacions. I també va haver-hi gent que va expressar el seu respecte cap a les altres cultures i va votar per la convivència i el diàleg entre aquestes.
M’atreviria a dir, que tots estavem molt submergits en el tema, tots voliem donar el nostre punt de vista i la nostra opinió, tots voliem tenir la paraula i voliem expressar-nos. Tots menys un noi... a primera fila, creuat de braços i amb el cap entre ells, un noi Colombia i Amèrica, un noi que no se sentia d’enlloc perque mai havia viscut permanentment a cap pais. Algú s’havia fixat en ell? O només jo m’estava preguntant com es sentiria a tots aquests comentaris que d’una o altra manera l’afectaven tant? Tots parlavem de com ens sentiem amb la vinguda d’immigrants, tots jutjavem i opinavem, tots... menys ell. Potser ell era la persona indicada per explicar-nos la dificultat que té una persona per a sentir-se acceptada per una cultura diferent a la seva, potser ell ens podia explicar com se sent un fora del seu lloc d’origen, potser ens podia fer comprendre i veure ho dificil que ha de resultar tot plegat.
Sortim d’escola i passejem, li dic que l’he vist molt callat i li pregunto que pensava, ell em contesta amb una simple frase i canvia de tema: “El que deieu tots allà, m’ho estaveu dient a mi”. No vaig voler dir re més al respecte, només seguia preguntant-me si els demés de la classe s’havien adonat també d’aquest fet.

Lα Múѕι¢α ι Jσ,,*

2007-04-05T11:18:00.000Z

Últimament, amb tot el temps lliure que he tingut m’he adonat d’una cosa. Una cosa en la que mai havia caigut, en la que mai m’havia fixat. I és que, m’encanta la música. No sé viure sense ella, tot el que faig ho faig amb música. En aixecar-me el primer que faig al mati és encendre l’ordinador i posar-ne, em dutxo amb música, faig els deures amb música, faig el dinar amb música, endreço la casa amb música fins i tot baixo a comprar el pa amb música...mes ben igual que fer, però TOT escoltant les meves cançons! I em son ben indiferents si són en angles, en català o en castellà, si ara sona un rock, després una balada i per últim el cànon de Pachelbel. Tot m’agrada, tot em produeix sensacions, tot em produeix pensaments i reflexions; la lletra, el ritme, la melodia... tot.
I en part aquest post és per a això, vull dedicar-li un petit racó del meu microcosmos a la música, perquè ella ha estat (i encara és moltes vegades), la meva font de inspiració, la meva musa.

P.D.: Com podeu veure a la foto, fins i tot m’adormo escoltant música...!! jajajaja

P ℓ υ נ a ι т є м ρ ѕ *, ,

2007-04-02T12:43:00.000Z

Plou. M’encanten els dies de pluja, sempre ho dic però mai em canso.
La olor a terra humida i a arbres amb fulles verdes, la gent corrents d’un lloc a un altre amb el paraigües a la mà... I jo sota la pluja caminant tranquil·lament sense paraigües que eviti el contacte del meu cos amb les gotes fredes que cauen. Acabaré xopa, mullada de dalt a baix i amb una bona esbufegada per part de ma mare, ho sé, però no m’importa. La pluja em tranquil·litza, em relaxa, la pluja em fa sentir realment bé.
Avui és un dia prou tranquil, és dilluns però no he d’anar a escola, és festa. Avui és un dia perfecte per a mi mateixa, per als meus pensaments. Feia molt de temps que no em permetia un instant de solitud interna, de reflexió, i ja ho trobava a faltar. Últimament la meva vida ha estat una intensa pluja d’esdeveniments. Han passat moltes coses més o menys importants i també he hagut de prendre algunes decisions que encertades o no ja estan preses.
Ara, després de tota aquesta tempesta, trobo aquests instants fugaços que he estat buscant durant molt de temps sense èxit, aquest temps que tanta falta em feia abans i que no he pogut obtenir fins ara. És com quan sents que has estat mesos i fins i tot anys sense viure i de cop i volta la teva vida es concentra en un sol moment, en un sol instant que et retorna l’alè que havies perdut durant tot aquell temps. Així em sento jo ara, com si aquest matí, en llevar-me m’hagués adonat que estic al món, que tinc una vida i que val la pena viure-la. Com si m’hagués adonat de que cada segon, cada minut, conté quelcom d’especial que sigui com sigui estic disposada a trobar.

Dє Tσяиα∂α [!]

2007-03-31T18:24:00.000Z

Avui fa una setmana de la tornada. Avui fa una setmana que l’ idil·li va acabar. Inoblidable viatge; Praga, Dresden i per últim Berlín van ser els nostres destins.
Cadascun d’ells amb la seva bellesa personal i característica i tots amb una gran història.
Al viatge d’anada estava anant rodat. En anar a recollir les maletes però, un petit problema: s’havien deixat la maleta d’una companya a Barcelona. No Problem, en arribar a l’hotel varem fer-li una recol·lecta general de roba i allà no havia passat res!
Els tres dies a Praga fantàstics, Karlovy Vary preciós. La veritat i sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el viatge. Molt de fred i una mica de neu, una guia xerraire, es recupera la maleta perduda.. tot va bé!
Viatge a Dresden, 3 horetes d’autocar ens toca una guia una mica especial i ens instal·lem a l’hotel...impressionant hotel tot s’ha de dir. Veiem tot Dresden en un dia i mig tremolant, no només del fred (ja he dit que la guia era una mica especial). Tornem a l’hotel baldats i a dormir!
Marxem cap a Berlín en autocar i ja només queden 3 dies!! Primera nit d’hotel i les anècdotes del viatge van pujant de número. Veiem Berlín en autocar i una mica a peu, les temperatures eren molt baixes i allà si que va nevar fort! Juguem, riem, ens mullem... cada moment viscut anava gravant-se al cor. Museu de Pergamo, la porta de Brandenburgo, el musical de “Blue Men Group” i ens situem a l’últim dia.
Ens aixequem a les 6.30, maletes comprimides i algunes tovalloles “oblidades” perquè no cabien a dins. Autocar i viatge de 6 hores fins a l’aeroport de Praga. Agafem l’avió, adéu Berlín, adéu Dresden, adéu Praga.
Moments, anècdotes, fotos i més fotos... records. I només puc dir GRÀCIES a tots aquells que ho han fet possible, gràcies als companys, als professors...gràcies a tots.

>> P я α g α , D я є ѕ ∂ є и, B є я ℓ ι и 0 7 ‘ <<

Vιαтgє α Pяαgα i aℓємαиуα,,*

2007-03-16T19:28:00.001Z

Per cert família, demà per fi és el gran dia.. marxem a Alemanya de fi de curs amb el col·legi!
La veritat és que el viatge promet!! Ja us explicaré que tal ha anat a la tornada i alguna anècdota que segur que hi haurà moltes! Fins d'aquí una setmaneta!!!^^

υи.26.∂e.fєвяєя.∂єℓ.∂σѕмιℓ.7.

2007-03-16T19:24:00.000Z

Quan sents que tot arriba a la fi del seu destí, quan encara que busquis i busquis no trobes la solució a un problema, quan els camins de dues persones se separen sense poder evitar-ho perque la relació fa més mal que bé... Llavors, et veus com a naufrag a mar terbola, com a infant que s’ha perdut en uns grans magatzems i et pares a mirar que estas fent amb la teva vida.
I com a protagonista de la teva propia pel·lícula tornes anys enrere i penses en totes les oportunitats que has deixat passar sense més, en totes les vegades que t’has ofegat en un got d’aigua, en tots els instants que has cregut enfonsar-te i en els que al final de tot has aconseguit surar. Penses en totes les persones que han passat per la teva vida, en els que ja no hi són per uns o altres motius, i en els nouvinguts. Penses en tots aquells que sempre han estat i et preguntes si el dia de demà també seguiran al teu costat. T’ho preguntes perquè recordes totes les promeses fetes a aquells que ja no hi són, penses en tots els somnis i tots els viatges futurs que has somiat fer i mires al teu costat i veus que totes aquestes promeses s’han fos. T’adones que només era un joc de nenes que creien que sempre havien d’estar juntes, per sempre. I ara estas creixent, i no tens temps per res, i aquestes promeses no tenen cabuda dins els teus plans i recordes tots els moments viscuts amb aquestes persones i les anyores, però saps que és millor així.
I sé que la vida és com un tren, que els passatgers que t’han d’acompanyar aniran pujant i anirant baixant però que mai es quedaran per sempre.

Uи ∂ια fєт Dє Sυ¢яє,, = )

2007-03-15T22:47:00.000Z

Ahir era el meu aniversari, un dia més, d’un mes més, d’un any més... o al menys això pensava que seria el dimarts per la tarda. He de dir, que va resultar quelcom més, va resultar imprevisible, inesperable i sobretot, agradable.
Dimarts per la tarda va començar tot, i és que, encara que una mica avançat l’equip sencer amb entrenadors inclosos van fer-me una petita sorpresa. Re a dir, cara de ximpleta i sorpresa inigualable al veure que no s’havien oblidat de que l’endemà era el meu aniversari. Alguna llàgrima, un brindis amb cava, un regalet... i com a premi un entreno “pachanga”.
Les dotze s’apropaven cada cop més i els ulls se’m tancaven. Vaig decidir anar al llit amb el bon sabor de boca que tenia de la sorpresa. Un cop al llit, es van fer les dotze i el mòbil va començar a sonar. Cada minut m’arribava un missatge i el meu somriure i la meva alegria poc a poc van anar engrandint-se fins a convertir-se en un somriure de felicitat. Sentir-se important, sentir-se estimada, sentir-se bé...tots necessitem que els nostres actes siguin reconeguts i que de quan en quan ens diguin t’estimo, i jo, com tots, també ho necessito. Al final vaig anar a dormir a les 12.15... i amb un benestar inigualable.
El gran dia havia arribat, em vaig aixecar amb els ulls encara tancats i a palpentes vaig obrir el llum. No tenia ganes de parlar i havia d’anar a la dutxa, però vaig decidir entrar a l’habitació de mons pares... tots tres al llit com quan era una nena i anava corrents a la seva habitació a ficar-me sota els llençols perquè tenia els peus freds, m’encantava. Se’m llença’n a sobre tots dos, em petonegen...me’ls estimo. Escolto a ma germana fer un intent de parlar des de la seva habitació i vaig a donar-li la tabarra a ella també, després, vaig a cole.
En arribar enxampo a uns amics dibuixant a la pissarra un immens: “felicitats marta”. No entro a classe, em moro de la vergonya i veig a les nenes que s’apropen corrents i em salten a sobre. Un altre cop aquella sensació... sentir-se estimada. Camino pel passadís fent petons a tothom, tothom em felicita i jo que pensava que ningú se’n recordaria. En seure a la taula la veig plena de llapis i d’escrits.
A l’hora següent puja una amiga que em porta un regal, m’encanten els seus regals, sempre són fets per ella, re de materialisme! Però no me’l deixa obrir, no fins arribar a casa, i plego a les 14.30!!!!!! S.O.S!
Continua el dia, i tot va genial, em sento bé. Amb el grup de confirmació ens fem algunes fotos i riem, marxem cap a casa, menjo i vaig a la dentista. En torna vaig a veure una amiga entrenar i rebo un altre regalet. GENIAL!! Un coixí fet amb una foto nostra i un quadre pintat per ella!! (Una altra que sap que m’encanten les coses no materials J ). Marxo i em trobo amb un amic, ell també té un regalet per mi! No m’ho puc creure!!!! Examen de l’acadèmia, “speaking”, tot bé i jo parlant amb fluïdesa, l’examinadora és molt maca i les preguntes fàcils, prova superada!
En arribar a casa trobo a els tiets, han vingut a veurem, no s’han oblidat! J Després comença a sonar el telèfon i semblo la central de trucades, no m’agrada parlar per telèfon però... avui estic de bon humor! Sopar especial, pastis fet per ma germana (els fa boníssims per cert) brindis, bromes, rialles i més regalets, estic contenta i no m’importa fer ximpleries, només vull que els demés riguin amb mi!
S’acaba el dia i amb ell les emocions fortes, o això pensava... A l’endemà, és a dir, avui, arribo a classe i em trobo una noteta a la taula, un joc. Ves al lavabo i mira a sobre de l’assecador, corro i trobo una altra: “Ara busca a l’extintor...però de quin pis?!” Busco al del nostre i evidentment és allà, ufff quin ensurt! “Busca a la Bea, te una cosa per tu”, “Busca aquesta taquilla i haurà alguna cosa”, “Busca aquesta combinació i trobaràs el que tant desitges”, “FELICITATS, ES AQUÍ”, després de anar corrent per tot el col·legi i que la gent em mires de forma estranya, trobo el que tant buscava. I altre cop no és re material. Un escrit, unes 3 pàgines, un escrit que em porta molt records, records de la infantesa, records d’un col·legi ja mig oblidat, records que em fan somriure i records que em fan plorar.
I ja acaba el dia i puc dir que estic contenta, el meu aniversari ha durat dos dies! I he tingut tantes sorpreses... Només em queda donar les gràcies un cop més a totes les persones que heu posat en mi tota aquesta alegria, tota aquestes ganes de viure, tota aquesta il·lusió. A aquella gent que m’ha demostrat que m’estima i a la que jo també estimo, a tots els que heu fet aquests dos dies possibles, Gràcies.

и σ т є ѕ ι . . . α ρ ℓ σ я α я [!]

2007-03-13T13:03:00.000Z

Bé, com a resultat d’una setmana de globals avui he obtingut les meves notes, notes que la veritat deixen molt a desitjar. Les físiques penjades i una mitja de 6,5 és tot el que he pogut aconseguir aquest trimestre. Falta de constància, de treball i d’interès... Constant bombardeig de professors dient-nos diàriament el baix rendiment que tenim, la nostra passivitat davant de resultats més que pèssims i la falta de motivació. No hi ha excuses, només nosaltres tenim el problema, només nosaltres som el problema, problema que no sabem ni com solucionar...
Notes a les mans, rumio. Sé que podia haver fet més, potser fins i tot a algunes matèries molt més, però, perquè no ho vaig fer? Vull fer un propòsit, un propòsit de millora, però no intento enganyar-me, sé que arribarà el dia i tornarà a passar el mateix. Fins i tot jo mateixa em faig pena. Si trobes encara que fos una cosa, una sola cosa que m’empenyés a fer-ho bé...
I penso en totes les persones de la meva apropia classe que han suspès entre 4 i 7.
I les miro i veig com aparenten estar bé i penso en com deuen estar realment. I alguns ploren, ara, després de tot un trimestre sense fer absolutament re...

Una nit X Camerun...

2007-03-11T14:32:00.000Z

Sota el lema: “Una noche por Camerún ”, el passat dia 9 de Març, és va celebrar a l’Auditori de Cornella l’espectacle pro vida, pro educació, pro desenvolupament pel Camerun organitzar per la ONG Bits Sense Fronteres.
La nit va ésser encetada amb unes imatges i uns vídeos dels projectes ja acabats. D’imatges del material escolar, de les escoles i les instal·lacions i dels més petits menjant pa amb llet gràcies al projecte “Pa i Llet”. Tot seguit van començar els diferents espectacles preparats per les escoles de la congregació i per diversos convidats que van amenitzar molt la nit. Des del porter de l’espanyol Kameni passant per un grup de gospel fins a un grup de música anomenat “El Síndrome del martes”. I per finalitzar la nit, el show de les nostres religioses, les religioses que tan a prop tenim dia a dia ballant i interpretant SI, "mullant-se".
Nit d’alegria, de bon humor, nit d’amor i de retrobaments. Va ser una nit farcida de solidaritat, una nit on es va aconseguir fer un “Stop” a les nostres vides per girar la vista enrere i veure que hi ha moltes persones que ens necessiten. Una nit en la que varem ésser convidats a estendre una mà a tots aquells que la necessiten, mà que se’ns dubte, varem estendre. Una nit que esperem, es torni a repetir l'any vinent com es repeteix cada any.

NoT cLoSeD...!

2007-03-07T19:03:00.000Z

Com la majoria ja sabeu per unes i altres causes he tingut abandonat per un període de temps el meu bloc!

Espero que a partir d'ara pugui seguir una continuïtat amb els meus escrits i mica en mica aniré pujant tots aquells que he anat escrivint durant aquests dies.

Començare demà que per fi haure acabat la setmana d'examens!!! =)

Salutacions a tots!!!

Les mascares

2007-02-21T21:55:00.000Z

L’altre dia, a l’escola, ens van parlar del carnaval i de les mascares, però no d’aquestes mascares que ens disfressen per un dia i després guardem, sinó d’aquelles mascares que portem dia a dia a la nostra vida quotidiana i que impedeixen als altres veure com som realment. Mascares que sovint molta gent té i a les que un s’acaba acostumant.
I diu la M. Teresa que les mascares són dolentes (i per a què enganyar-nos, jo a aquesta dona la tinc en consideració), però ara no puc estar d’acord amb ella. No aquesta vegada.
M’agrada la meva mascara, la meva petita cuirassa. És feta a mesura i de metall, m’agrada poder tenir-la, poder posar-me-la quan ho necessito i treure-me-la quan estic tota sola. M’agrada les oportunitats que hem dona i li agraeixo totes les vegades que m’ha ajudat.
La meva mascara em serveix per a tantes i tantes coses... amb ella puc amargar sentiments i sensacions i fer que ningú no noti com estic. Amb ella puc evitar preocupacions inútils a aquells qui m’envolten. Amb ella tinc el poder d’escoltar als demés encara que jo tingui altres mil mal de caps, puc oblidar-me del “jo” per fixar-me només en el “tu”. Amb la meva petita cuirassa tinc la oportunitat de descobrir que no sóc la única que esta trista, preocupada o nostàlgica, em fa sortir de mi, em saber que no visc en un món tan negre com de vegades crec.

La Soledat

2007-02-19T21:26:00.000Z

Freda i dura pluja que cau lentament i que sense deixar que te n’adonis et mulla fins arribar als ossos i fa mal. Soledat imposada, exili no voluntari, pèrdua o abandonament?
Re és per sempre, tot té un final... potser el nostre final ja fa temps que hauria d’haver arribat.
Trista nostàlgia, pensaments oprimits, llàgrimes plenes de sentiments i records. Moments inoblidables, somnis compartits, milers d’instants que no puc comprimir, cançons, escrits i àlbums plens de fotografies que mai cauran en l’oblit.
I escoltant Laura Pausini penso en el que vindrà després i no puc imaginar-ho però tampoc puc pensar en seguir així.

“Solo un corazón con alma de metal en esa niebla gris que envuelve la ciudad.
Ni la distancia enorme puede dividir dos corazones y un solo latir.
Si tu no sabes cuanto mal te hara la soledad.
Tratando solo de olvidar, no es nada facil de verdad, en clase ya no puedo más.
Es imposible separar así la historia de las dos, la soledad entre los dos, este silencio en mi interior.
La soledad...”

Promeses de nenes, amistats que mai havien d’acabar, contes de fades...

* . . . f α я у т α ℓ є ѕ ∂ σ є ѕ и ' т є χ ѕ ι ѕ т . . . *

Un dia més

2007-02-14T20:59:00.000Z

Avui, un dia qualsevol, un 14 més d’un mes més. I és que encara que estigui sola no em puc sentir així, i és que avui és un d’aquells dies en que em sento feliç, enamorada de la vida, dels amics i les amigues que em fan sentir especial, de la música i del ball, de l’esport...de tot el que m’envolta!
I ja de bon mati em llevo cantant una cançó i sense la mandra que normalment arrossego. I ja de bon mati en arribar a l’escola trobo queixes i males cares. Rondinen les meves nenes perquè “és St. Valentí i un altre any estic sola!”, perquè “com odio aquest dia”, perquè “és que ningú m’estima!” I els hi torno un somriure perquè es sentin recolzades però no les entenc, avui no puc entendre-les.
Avui tinc un somriure de bleda i una miqueta de brillantor als ulls. Fa temps que no em sentia així, fa temps que no em donava tot igual, fa temps que no m’importava només el viure.
Avui, en un dia qualsevol, un 14 més d’un mes més, em sento com mai i tan se me’n dona si el món és para o si segueix que jo seguiré fent el meu camí, seguiré segura del meu destí.

Repte acceptat...!

2007-02-12T13:19:00.000Z

Recullo el repte que el meu amic “pedreta” em proposa des del seu bloc La pedra.. a la Tordera! i que consisteix a citar 5 pensadors, escriptors i músics que han influït en la meva vida. La llista és llarga i variada i m’agradaria haver escrit molts més, però 5 són 5...! Aquí van.

1. Pensadors del caire de I.Kant, L.Wittgenstein i un conjunt de mestres que tinc o he tingut el plaer de tenir (E.G, E.P, T.D...))

2. Escriptors variats i diversos com poden ser Isabel Allende (amb les seves novel·les fantàstiques ), Ken Follet, Mercè Rodoreda i un seguit de blogers que dia rere dia i potser sense ells saber-ho deixen la seva aportació al meu banc d’idees.

3. Músics particulars l’Ax’n’Busto, Simple Plan... i cançons particulars com poden ser “Crashing Cars” de Snow Patrol, “Perquè he plorat” del musical Maricel i “La aventura de nunca jamás” del musical de Petter Pan. De cançons particulars en podria dir milers i no cansar-me’n però fent un recull aquestes són les que més destacaria.

Repte enllestit!

Tancat per tragèdia

2007-02-10T21:28:00.000Z

Sentint-ho molt, avui no em veig amb cor d'escriure; LA PENYA, HA PERDUT. Ànims nois!!!

>> P є N у A . . . I F є є ℓ D є ν σ т ι σ и [ ! ] <<

Ràbia...

2007-02-09T21:40:00.000Z

La ràbia és un torbament de l’ànim irritat i violentament enutjat per a alguns. Per mi, per mi la ràbia és diferent.
¡RÀBIA! Llunyana, com perduda en el temps, però ràbia... sembla com una mena d' impotència que mai acabarà per molts anys que passin. És com un poder i un no voler, com un voler i un no poder.
És un sentiment estrany i pesat com la vida badalonina; monòtona i buida, en aparença plena de TOT però en realitat no hi ha RES. Impotència, monotonia, pesadesa... així és la ràbia que jo sento. La ràbia que any rere any es va transformant més i més en impotència, en dolor. I com un nen petit no acaba de marxar mai, es transforma, va creixent però a la vegada canviant, s'amaga, juga amb mi i em fa creure que soc feliç, però mai se'n va.

Indignada...

2007-02-08T21:56:00.001Z

Avui era el dia, avui em donaven els resultats de les proves de l’esquena, proves que he estat esperant tota la setmana. He arribat a la consulta de la metgessa amb les radiografies a la mà, neguitosa, volia saber d’una vegada si podria seguir jugant o no. En arribar he estat quinzè minuts esperant a que em cridessin i un cop a dins la dona només m’ha dit que tinc l’esquena torta i que si em fa mal prengui paracetamol... només sabia dir això: “paracetamol, paracetamol”!! M’ha passat pel cap la imatge d’un conjunt de pacients amb altres malalties i la dona dient a tots: “paracetamol, paracetamol”. Era còmic, però denigrant. Ma germana ha posat cara de pocs amics i li ha dit a la dona si no pensava fer re més. Llavors la bona senyora m’ha dit que fes natació o algun esport per descarregar, jo li he dit que practicava bàsquet i m’ha preguntat com s’escrivia!!!!! Em prenia el pèl o que?! NO, realment no sabia com s’escrivia bàsquet!!! Vaig deixar-ho córrer i li vaig dir com s’escrivia, em va dir que fes el que vulgues. Jo vaig somriure per fi alliberada però ma germana (que és infermera) no semblava tant contenta. Va dir-li que el bàsquet és un esport dur i que carrego l’esquena i la metgessa només va dir que estires bé mentre feia unes ganyotes que vaig deduir eren estiraments i que prengués...PARACETAMOL!!!! (ha ha ha ha ha). Sortim del consultori i ma germana va dir de tot i més del bon treball que feia la metgessa, jo només somreia, podia seguir jugant a bàsquet! Que importava tot ho demés?!

Cap al tard...

2007-02-07T20:46:00.000Z

Ahir , cap al tard, devien ser les vuit trenta, em dirigia a entreno quan pel carrer vaig trobar un grup de persones que estaven al costat de la vorera envoltant a una persona que romania a terra estirada. Entre la gent vaig poder veure el cos d’una dona que estava patint un atac d’epilèpsia. Impactada em vaig estremir i un nus em va pujar a la gola, però no em vaig deturar, ja hi havia gent al voltant de la dona atenent-la i com no, tafanejant. Crueltat morbosa, l’ésser humà esta indirectament relacionat amb aquestes dues paraules.
Vaig anar fins a la pista de bàsquet i per culpa d’una mala passada del meu turmell, no vaig poder entrenar. Vaig quedar-me a mirar l’entreno fins que pleguessin. Fora d’observar el joc vaig estar pensant tota l’estona, rumiant com estaria la dona. Estava capficada en la imatge que acabava de veure i que m’havia fet pensar en la mort, en la seguretat de que tots tindrem una i en moltes altres coses. I és que, hi ha tantes coses a la vida, tantes!! I només una de ven segura, que un dia tot acabarà, tot... I confesso que la mort encara em fa una mica de por, que em paro a mirar el pas dels meus dies, que pocs han estat fins ara, i espero que hi hagin molts més, per poder-los aprofitar. I penso en tota la gent que hi ha al món amb malalties i problemes i en com m’agradaria poder ajudar a tothom, i em miro de dalt a baix i començo a riure. Ric perquè només sóc una nena amb ganes de menjar-se al món i de sentir-se útil. Ric perquè somio en trobar algun dia una solució per a tot i ni tan sols sóc capaç de trobar les solucions als meus propis mal de caps. Ric perquè vull arribar lluny i encara no sé que vull estudiar ni que faig estudiant el que estudio. Ric de mi i dels meus somnis encara que sé que sense ells no tindria motiu per aixecar-me als matins, per viure.
Em ve un altre cop el flash de la imatge que a quedat gravada amb foc als meus pensaments i em quedo mirant la negra nit, el cel buit d’estrelles. El meu entrenador s’apropa, em pregunta si estic bé i em demana ajuda per recollir les pilotes. Ja eren les deu, l’entreno havia finalitzat, feia fred i tenia ganes de tornar a casa, recullo i marxo a un altre indret amb els meus pensaments.

T'ho dedico Twin... 'cause we are only litlle princess with lots of dreams...*

Monòleg de mitja nit

2007-02-06T17:58:00.000Z

Ahir estava escrivint. Els darrers dies guardo la meva estona lliure de després de sopar per a això. He descobert una via de sortida per a tots els meus pensaments, per a les meves dèries i l’espremo al màxim. Últimament fins i tot estic contenta i il·lusionada com feia ja molt de temps que no ho estava...!
De cop arriba ma germana, du cara de pocs amics i en uns segons comença a esbufegar mentre recullo les meves pertinences: “Un altre cop igual, ara que t’ha donat amb això, ets...” “Com un gra al cul” acabo jo que ja em se fil per randa la seva cançoneta... Agafa aire i segueix: “Un dia et donarà un atac..” “Obsessiu compulsiu.”, emfatitzo. Agafo les coses i marxo tancant la porta i finalitzant així el seu monòleg. Arribo a la meva habitació, no ha estat un bon dia, m’assec al llit i em quedo quieta pensant en tot un seguit de coses sobre els comentaris que em fa ma germana i la poca noció que té ella del que aquest nou món representa per a mi.
De sobte miro el rellotge i me n’adono de quina hora és, 1:10. i demà he d’aixecar-me a les 6:45. Serà millor que intenti dormir una mica, al cap i a la fi s’està millor dins els somnis que no dins la meva habitació. Tanco els ulls i em disposo a somiar, bona nit món real...

Gotes de pluja...

2007-02-05T22:33:00.000Z

Esta plovent. Miro rere els vidres entelats de la meva habitació mentre deixo caure el cap a tocar d’aquests. Sospirs acompanyen la meva respiració, no se sent re més, només la pluja que cau al terra mullat. I veig a les poques persones que caminen pel carrer sense paraigües i m’agradaria ser una d’elles. M’encanta sentir com la pluja cau sobre meu, com em mulla, em fa sentir que estic viva encara que de vegades ho dubti... Però no puc sortir al carrer, no sense haver de donar milers d’explicacions. Desitjo poder ser lliure, poder volar i fugir.
I avui és un d’aquells dies en els que em sento trista, en els que em sento sola. És un dels dies en els que crec que re no sortirà bé, en els que ni jo mateixa sé el que sento, en els que dubto de tot i m’ensorro... Se’m va difícil explicar tot això, se’m fa difícil dir amb paraules que esta passant dins meu i que aquestes paraules no em semblin poca cosa. Torno a sospirar, un calfred recorre el meu cos i penso en que seria de mi si tu encara estiguessis al meu costat. Penso en si tindria aquest sentiment de buidor que em persegueix dia rere dia i no em deixa estar, penso en si seria feliç, en si el meu món seria diferent, en si tindria somnis o il·lusions. Però miro al meu costat i no hi ets, sé que mai tornaràs i estic aprenent a portar aquesta vida que tinc, resignant-me a ella i és que des que vas marxar m’he construït una fatxada de noia dura e impassible, una fatxada de la qual procuro no sortir-ne davant de ningú. També he intentat omplir amb qualsevol tipus d’activitat el meu temps, procurar així tenir ocupada la ment i evitar pensar en tota aquesta història, però sempre queda un racó del dia lliure i tu sempre tornes. No sé com t’ho fas, però sempre hi ets present.
De vegades em pregunto si això és la vida, la meva vida. Si sempre serà així o si cap dia podré arribar a ser feliç, si el temps passarà i tota aquesta bogeria marxarà o si al contrari tot seguirà i haure de arriscar-me per aconseguir el que sempre he desitjat. Però no trobo cap resposta a aquesta pregunta...

TR...

2007-02-05T13:50:00.001Z

Avui a l’escola els meus companys de 2n de Batxillerat han exposat els seus treballs de recerca. Pels passadissos podia veure cares de nervis i angoixa del qui encara no l’havien presentat i cares de tranquil·litat i alegria per a aquells que ja s’ho havien “tret de sobre”. Al principi, tots estaven nerviosos, no paraven de donar-li voltes a tot allò que havien de dir i explicar i només deien que volien acabar-ho, bé o malament però la qüestió era enllestir-ho tot d’una vegada. Hi ha hagut treballs de tota mena... des de la investigació de la metamorfosi dels cucs de seda fins a ((i he de dir que aquest treball m’ha agradat molt)) la hipòtesi sobre la utopia.
Tots han estat d’allò més variats. Alguns més amens que d’altres però tot va depenent de la persona.
I penso ( jo sempre pensant...), i veig que dintre d’un any jo estaré allà, on ells són ara. I un conjunt d’alumnes m’estaran mirant, avaluant, jutjant. I haure d’exposar tot allò que he après en la meva tasca investigadora. I hauré de resumir en una breu estona tot el treball de gairebé un any...
I m’atabalo!! Quin tema podria fer? Quelcom que m’importes i que a més pugui agradar a la gent que m’escolta! Original i a la vegada correcte. Ni massa antic ni massa innovador. Quants requeriments i que poques idees!!! I quan ens començaran a parlar del tema? Ens ajudaran a escollir? Ens donaran idees? Ufffffffff
Massa preocupacions per una estona tan curta. Acabo per decidir que ja m’ocuparé de decidir-ho tot quan sigui el moment. Sacava el pati, torno a l’aula on era i em disposo a escoltar una altra exposició... aquest cop de bàsquet, m’encanta.

La felicitat de l'infant

2007-02-04T20:46:00.000Z

Sec al parc, miro com els nens juguen i riuen. Rialles compartides que em fan somriure a mi i que m’empenyen a escriure. Un noi d’uns setzè anys juga amb ells. Els seus ulls brillen, estan plens d’innocència, d’aquesta tendre innocència que posseïm a la infantesa i que molt perdem a mesura que anem creixent. Ara agafen les bicis ara corren darrera la pilota, ara un nen cau i els altres corren a ajudar-lo... i tot ho fan rient! Que diferent el seu món! I que bé si deu estar en ell!
Marxo, vaig caminant tranquil·lament pel carrer. Un cúmul de persones passen al meu costat i intento imaginar-me com deuen ser les seves vides. Adults, ells ja no somriuen, van pel carrer mirant al terra, pensant en qui sap que problema o en tot el que han de fer l’endemà. I em pregunto si encara se’n recorden del que és gaudir d’una estona de plaer, de la sensació que se sent quan t’oblides de tot i et lliures a allò que tu més vols. Si encara queda als seus ulls una mica d’innocència de la que tenien quan eres infants...
Si tots poguéssim conservar aquell brillar d’ulls que teníem quan ens aixecàvem el mati de reis i veiem els regals...! si tots poguéssim conservar la tendresa i la innocència de quan érem infants...! Un somriure, una rialla i tots estaríem contagiats d’aquesta meravellosa felicitat! La felicitat de l’ infant, saver-se protegit!

Enyorant-te...

2007-02-03T22:17:00.000Z

Melancolia, nostàlgia, buidor, llàgrimes que corren galtes avall... silenci.
Sentiment d’enyorança, de solitud. Si tan sols poguéssim quedar-nos xerrant fins la matinada al terra d’un vell passadís mentre tots els altres dormen una vegada més. Si pogués escoltar la teva veu, els teus consells altra vegada. Si pogués simplement mirar-te als ulls, veure’ls plens de joia i sentir com audaços van escorcollant centímetre a centímetre dins el meu interior.
Tanco els ulls, t’imagino. Sento l’escalfor de les llàgrimes i se’m fan unes llàgrimes tan dolces... et sento a prop. Recordo moments i estones. Totes al teu costat, somric.
Escolto cançons, cançons que em parlen de nosaltres, de somnis futurs i de secrets amagats. Tendres cançons dedicades, et necessito.
Però entre nosaltres només existeix la distància. Quilòmetres i quilòmetres ens separen. Sé on ets, saps on sóc, però no puc arribar a tu, impotència.
Vull parlar-te, necessito parlar-te, però no puc fer-ho, no puc...
I em sento irònicament ofegada dins un món que sé ple d’aire.

Sense destí

2007-02-03T11:34:00.000Z

Ahir, passejava per la meva ciutat sense voler anar en lloc, sense un rumb fixa. Caminant al meu costat, una amiga, recordant-me com ens havíem conegut.
Ja fa tres anys des que varem parlar per primer cop, tres anys i sembla que fos ahir!
La nostàlgia m’envaeix, penso en tot el que m’ha succeït, en totes les persones que han passat per la meva vida, en tots els records tancats dins el cor, en tots els moments viscuts, en tots els sentiments... I me n’adono que els anys no te’ls torna ningú, que els moments només són això: instants que acaben desapareixent i que per molt que ho desitgem mai tornaran. Me n’adono de com era fa tres anys i em miro al mirall per intentar esbrinar com sóc en l’actualitat. Com una petita llavor, he anat creixent i germinant poc a poc fins ara, fins convertir-me en qui sóc ara mateix, però només una figura borrosa es desdibuixa davant meu. Què queda de la nena que abans era? Qui sóc? Què serè? Futur incert i desconegut però a la vegada proper. I penso i passejo i parlo amb la meva amiga i ens expliquem milers de coses, i veig com a mesura que passa el temps anem creixent l’una al costat de l’altra i encara que em sembli estrany aquella nena que un dia vaig conèixer ja no és una nena, i m’entristeix i a la vegada m’omple d’orgull... si, estic orgullosa d’ ella.
Acaba la tarda, he de tornar al món real, ens acomiadem i li dono les gràcies per la fantàstica tarda que m’ha fet passar, una tarda que espero poder tornar a recordar dintre d’uns anys.

Gràcies amiga pels moments viscuts, tu ja saps qui ets.

L' inconformisme...

2007-02-02T19:11:00.001Z

L’ésser humà, aquesta criatura racional que s’obstina en voler saber-ho tot, en fer-se preguntes per després buscar com sigui raons lògiques o il·lògiques que puguin donar resposta a les preguntes que ells mateixos han creat. I d’això en diem una criatura racional? Filosofejar, escriure, pensar en veu alta, sentir molt fons, parlar de coses no tangibles... bogeries? ximpleries? pèrdues de temps? Ha estat classificat de totes les maneres imaginables e inimaginables. Conceptes indefinibles i preguntes que ningú pot respondre. Inexplicable sensació de tranquil·litat i benestar. Satisfacció i sentiment de reivindicació. Cridar a un món que esta submergint-se en una profunda sordesa i protestar així davant totes les injustícies. Irracionalitat? Pot ser. Conformisme? Segur que no. La lluita diària per la pervivència d’allò que alimenta la nostra essència, la nostra vida... l’acció de no quedar-nos de braços creuats mentre veiem milions d’injustícies que succeeixen dia rere dia a les nostres vides, fets que tots sols no podem deturar. Xerraires, filòsofs, dròpols, il·lusos... definicions inesgotables i adjectius completament buits de raó. Inconformisme i Fe, Fe en la humanitat que ens envolta, en el canvi, en l’evolució. Fe en poder aconseguir un món millor, en el diàleg. FE EN LA PARAULA, i en el seu poder.

Una fortalesa feta d’idees...

2007-02-02T19:10:00.000Z

El pensament, la ment humana, murs infranquejables que ningú no pot enderrocar. Cavil·lacions, fluxos d’ idees, de sentiments, d’emocions... Qui pot dir que pensa qui? Quelcom insospitable i indubitablement confús. Que som sinó els nostres pensaments? Que som sinó les nostres paraules? On és el nostre límit sinó en els límits del nostre llenguatge? Transparències projectades en fosques parets, veritats a mitges o mitges veritats, ningú si no nosaltres mateixos podem saber qui som. Ningú si no nosaltres mateixos podem arribar a conèixer la nostra vertadera essència, l’essència del nostre existir. Això es quelcom indubtable, irrefutable. Però, realment podem arribar a conèixer-nos amb certesa, sense absència de dubte?, sense vacil·lar a l’hora de predir com actuarem, que direm i quan ho farem? Realment podem arribar a la nostra pròpia veritat universal? Podem escorcollar dins el nostre interior i que arribi el moment en que no hi hagi cap tipus d’amagatall en ell per a nosaltres?
Impensable i impossible utopia, paradís somiat i desitjat per alguns el poder saber i evitar reaccions i sentiments que escapen del nostre control...

L’ombra de la figura admirada…

2007-02-02T19:08:00.000Z

Com ja sabeu la majoria dels que em coneixeu una mica, m’apassiona escriure. Les lletres, les paraules, són buides de significat per si soles. Però, quan de valor tenen després d’unir-les, d’entrellaçar-les, de dotar-les dels teus propis sentiments. Quina bellesa, quin goig escoltar una bonica poesia, un breu relat o fins i tot un petit text. Quina alegria poder compartir-les amb els demés! I jo, bleda de mi, fins ara havia estat amagant aquests, meus tresors, els meus petits escrits, el meu petit món. Però... ja prou! Que n’he de fer de totes aquestes idees si no compartir-les? Dels pensaments, dels sentiments, que n’he de fer?
Una ombra, absència de llum en mig la claredat. L’ombra de la figura admirada, per mi, absència de foscor en mig la negror. Aquesta ombra, l’ombra d’una figura que m’ha empès a escriure, una figura de la qual no en sabia re, d’ ella ignorava fins i tot la seva petita existència. Del no-res, vaig veure com apareixia al meu petit univers aquesta figura, la figura d'una persona inquietant, sàvia, interessant, digne d’escoltar i a qui no li feia por parlar. Una persona admirable i que dia rere dia, classe rere classe m’ajudava a fonamentar alguna de les meves idees i destruïa a la vegada altres per construir-ne després de noves. Que tenia i té la capacitat de deixar-me durant una hora sencera bocabadada i captivada. Algú que ha obert les portes d’aquest, el meu petit món, a tots vosaltres, amb el simple fet de convidar-me a escriure. Per això des d’aquest, un petit univers creat amb constel·lacions i cometes artificials fetes a la meva mida, vull donar-li les gràcies (unes gràcies simbòliques ja que mai arribarà a saber d’aquest escrit), a aquesta figura anònima que aconsegueix dia rere dia que els meus horitzons es vagin aclarint.

Pensaments en veu alta...

2007-02-02T19:02:00.000Z

Per que quan agafo el bolígraf puc començar a escriure i el temps es detura? Per que un dia de vint-i-quatre hores es poden reduir a seixanta segons.. a seixanta instants irrepetibles e irreemplaçables quan em submergeixo en el plaer de la llengua, de l’escriptura, de la lectura? Per que crec, tinc la sensació de que fer tot aquest seguit de coses no es per res del món una pèrdua de temps quan tot un seguit de gent, irracional i beneita m’estan dient que ho és? Paraules sordes, crits sufocats, silenci. No, jo no vull convertir-me en algú més d’aquesta absurda societat d’avui dia. Jo no vull callar.
Les persones humanes: un conjunt de dròpols irracionals que deixen que qualsevol tipus de persona dirigeixi la seva vida i els indiqui que han de menjar, vestir i el que es pitjor de tot: que han de pensar en cada instant. Una societat de control, de consumisme, de superficialitat. Tot plegat sembla un gran circ. Miro al carrer, surto a Barcelona. Tothom corrent d’un lloc a un altre, la gent sembla saber on va, les persones decidides sembla que s’hagin de menjar el terra que trepitgen amb passes agegantades. Però, realment darrera de totes aquestes passes, darrera de tots aquests rostres de fredor, hi ha ni que sigui una espurna de seguretat en ells mateixos?, d’autoconeixement?, de personalitat?... Ara giro una cantonada, trobo un grup de nenes de la meva edat (si més no un any més petites). M’aturo al seu costat esperant que els enrabiats automòbils es deturin amb la llum vermella dels semàfors. Fujo uns instants dels meus pensaments per endinsar-me en la conversa que les meves veïnes estaven tenint i torno al món real. La samarreta que la noia rossa sabia comprat era genial, era exactament com la d’aquella model que el dia anterior havia sortit per la televisió, la noia morena del seu costat va emetre un petit xisclet... TRISTESA. Torno al meu món, els pensaments m’envaeixen una altra vegada, ho principal es torna secundari i ho secundari deixa de ser important. Felicitat; una utopia, un somni, quelcom que no puc arribar a tenir. Si pugues una samarreta fer-me feliç...

Un passeig pels meus pensaments...*

2007-02-01T23:15:00.000Z

Fa temps que volia obrir un petit raco per penjar escrits i coses varies... i bé, per fi m'he decidit a fer-ho..! Espero que qui ho llegeixi li agradi i si voleu escriure quelcom, esteu convidats a fer-ho! A partir d'avui aniré pujant de mica en mica alguns escrits breus i n’afegiré de nous...!

Espero que aquest blog tingui més empenta que l’últim que vaig crear.

Una forta abraçada.